Fusells i clavells a Lisboa

Aquest any que es com­pleix mig segle de la Revo­lució dels Cla­vells a Por­tu­gal (Lluís Llach en va fer una cançó: Abril 74) és un bon moment per veure la pel·lícula Capi­tans d’abril, diri­gida per Maria de Medei­ros (cone­guda per Pulp Fic­tion), que ens mos­tra els fets prin­ci­pals d’aquesta revolta a través de per­so­nat­ges reals, el prin­ci­pal dels quals és el capità Sal­gueiro Maia, encar­nat per l’actor italià Ste­fano Accorsi.

Por­tu­gal es tro­bava en aquell moment a les aca­ba­lles d’una dic­ta­dura que tenia gai­rebé mig segle d’existència, la més llarga de l’Europa occi­den­tal. Encapçalada fins al 1968 per António de Oli­veira Sala­zar, era un règim que va tenir molts paral·lelis­mes amb el fran­quisme: auto­ri­tari, anti­co­mu­nista, colo­ni­a­lista, ultra­na­ci­o­na­lista i amb gran pes de l’Església catòlica. Quan Sala­zar es va reti­rar per pro­ble­mes de salut, va pujar al poder Mar­celo Cae­tano, que no tenia el carisma del seu ante­ces­sor i, a més a més, va aga­far el relleu quan el vai­xell ja estava nau­fra­gant.

Als anys sei­xanta, durant el procés de des­co­lo­nit­zació mun­dial, la majo­ria de països afri­cans van obte­nir la inde­pendència política. No va ser el cas de les colònies por­tu­gue­ses, que l’Estat va inten­tar rete­nir a tota costa repri­mint les revol­tes que s’hi produïen, inver­tint molts diners en arma­ment, mas­sa­crant els revol­tats i envi­ant-hi joves sol­dats a morir. Aquesta guerra va pro­vo­car un gran des­con­ten­ta­ment i en aquest con­text, l’abril del 1974, un grup de capi­tans va pro­ta­go­nit­zar un cop d’estat que va der­ro­car el govern amb el suport popu­lar.

Habi­tu­al­ment els cops d’estat mili­tars por­ten al dar­rere una dic­ta­dura; en aquest cas, encapçalat pel Movi­mento das Forças Arma­das, va por­tar la democràcia. Tenien com a ban­dera la política de les Tres D: demo­cra­tit­zar, des­co­lo­nit­zar i desen­vo­lu­par, i així va ser: es va donar la inde­pendència a les colònies, el país es va demo­cra­tit­zar i també va desen­vo­lu­par-se econòmica­ment. A la pel·lícula veiem el capità Maia lide­rant un com­boi amb tancs força atro­ti­nats que va des de San­tarém fins a Lis­boa. Un cop allà es pas­se­gen per la cone­guda Praça do Comércio i s’adre­cen al quar­ter on hi ha el pri­mer minis­tre. El film ens mos­tra els tancs a les puja­des de l’acci­den­tada Lis­boa i com pre­nen el quar­ter sense matar ningú. El govern dic­ta­to­rial cau com un cas­tell de car­tes, el gene­ral que hi havia al dar­rere del cop apa­reix per fer-se càrrec de la situ­ació i Maia i altres capi­tans són negli­gits, mal­grat haver fet la feina més difícil i arris­cada. De fet Sal­gueiro Maia no va ocu­par mai cap càrrec polític i va tenir una dis­creta car­rera mili­tar. Va morir pre­ma­tu­ra­ment als 48 anys i al seu enter­ra­ment hi van assis­tir qua­tre pre­si­dents de la república, men­tre sonava la cançó Grândola Vila Morena, que aquell 25 d’abril va esde­ve­nir l’himne de la revo­lució: la gent la can­tava per acla­mar els sol­dats que van arri­bar a Lis­boa men­tre els posa­ven cla­vells als fusells.

Com diu Maia en la pel·lícula, la revo­lució va ser gai­rebé per­fecta. No volien ves­sa­ment de sang, però no va ser així, ja que els matons del règim, la temuda PIDE, va dis­pa­rar con­tra un grup de mani­fes­tants i en va matar qua­tre. Les poli­cies polítiques de les dic­ta­du­res sem­pre con­te­nen el pit­jor d’un país. En tenim innom­bra­bles exem­ples: els Ton­ton Macou­tes de Duva­lier a Haití, la Stasi a l’antiga República Democràtica Ale­ma­nya, els caliés de Tru­ji­llo a la República Domi­ni­cana, la Secu­ri­tate a la Roma­nia de Ceau­cescu, o la Bri­gada Político-Social fran­quista, que molta gent del nos­tre país va patir i que de ben segur no obli­da­ran per molts anys que pas­sin.