Vells i fràgils
A Catalunya som un 20% de la població i s’ha d’exigir una millor atenció pública
Fa anys que l’esperança de vida va en augment. Un reportatge d’aquest diari sobre la fragilitat de la vellesa apuntava que a Catalunya les persones de més de 65 anys ja som 1,5 milions, una tercera part de les quals estan en risc: patologies, dependència, etc. Hi ha una sèrie d’estereotips negatius sobre la gent gran i la llista és molt llarga: malaltia, deterioració mental, inutilitat, aïllament, pobresa, depressió, menyspreu laboral... No podem ser grans sinó per força, però la immensa majoria hi volem arribar i gaudir-ne fins que el cos digui prou. La qüestió és en quines condicions. La societat no està preparada per atendre la massa ingent de jubilats que no poden aspirar ni a anar a l’Imserso i que requereixen tota mena d’atencions. Ens van fer pensar que arribaríem a l’estat del benestar però només anem fent passos enrere. Quan una persona requereix ingrés hospitalari, la primera dificultat que troba és poder accedir a un centre públic (l’oferta de places és molt limitada), ja que en un de privat li costarà força més de 2.000 euros al mes. Si necessita atenció domiciliària haurà de tenir un informe del metge i el vistiplau d’uns serveis socials desbordats; i en funció del grau de dependència podrà accedir a empreses de serveis públics com ara Sumar, que gestiona, entre altres, personal que atén a domicili. Per obtenir assistència a casa es pot contractar a través de les moltes empreses que s’hi dediquen –la vellesa és un gran negoci– i costa entre 1.700 i 2.000 euros al mes, amb el benentès que l’habitatge i el menjar van a càrrec de la part contractant, i que l’assistent ha de fer festa els caps de setmana. En el cas de gent monoparental, estem davant d’un greu i car problema. Amb pensions que sovint no arriben als 1.000 euros, ja em diran com s’ho ha de fer una persona sola per rebre una atenció digna, quan ésser atès a casa representa un gran estalvi per a les administracions públiques. Hi ha molts aspectes més a tractar, com ara les ajudes a la dependència que no acaben d’arribar mai, les medicines i complements que entren pel sistema de Salut i les que no; els casos de maltractament gerontològic i un llarg etcètera. A Catalunya som un 20% de la població i s’ha d’exigir una millor atenció pública.
