Opinió

El factor humà

Tot el que Boye ha de dir

L’advocat de Puigdemont demostra a ‘Enemigo público’ que la millor estratègia de defensa és la de desplegar un bon atac

Poseu un bon advocat davant d’un micròfon i una càmera i ell tot sol us omplirà de contingut un documental tan llarg, tan complet com les seves capacitats d’oratòria ho permetin. Poseu un lletrat de vida intensíssima, trajectòria sempre oscil·lant, damunt del fil de l’equilibrista a explicar les seves vivències, i prepareu-vos per fer una immersió en un món tan al·lucinant com real, tan lluminós com putrefacte.

Gonzalo Boye no és un advocat qualsevol, per això el documental en què se’l retrata, Enemigo público, no és un treball convencional, no pot ser-ho. L’home sobre el qual recau l’estratègia jurídica per mantenir Carles Puigdemont a resguard de la voracitat i les envestides de l’Estat espanyol té tantes coses a dir que només pot fer ús del dret a micròfon de la mateixa manera que s’ha de poder exercir el dret a defensa, sense limitacions. I a fe que ho fa.

D’aquesta manera, l’estrateg Boye relata que ara ja sap que deu el fet d’haver esdevingut advocat a l’acció perversa de la policia espanyola. Li ho va explicar un dia el comissari García Castaño, amb un to a mig camí entre l’arrogància i l’escarni. L’agent li va revelar que la llarga condemna que va recaure sobre el mateix Boye el 1996 per haver tingut participació en el segrest d’ETA a Emiliano Revilla va ser fruit d’una invenció policial, una trampa perversa de l’Estat espanyol. El periodista Quico Sallés va ser testimoni de la conversa entre el policia i l’advocat en què García Castaño se sincerava, i així ho confirma en el documental. “Quan ho va sentir, Boye es va quedar blanc, com mai l’havia vist”, diu.

La llarga i injusta –“Soc innocent”– estada a la presó va permetre a Boye estudiar dret i quan va ser al carrer va començar a exercir d’advocat. I va ser així com aquells que el volien destruir tancant-lo van acabar ajudant a donar forma a un jurista que s’acabaria especialitzant a plantar cara al costum de l’Estat espanyol de fer servir el dret penal per perseguir la dissidència política. I se n’ha sortit, i la mostra més evident de la seva victòria és la condició d’home lliure de Carles Puigdemont.

Les explicacions de l’advocat sobre la trampa de què va ser víctima van deixar dilluns al vespre perplex l’auditori de la Filmoteca de Barcelona, on es va fer una preestrena del documental dirigit per Sebastián Aràbia. Es podria dir que Josep Rull, Jordi Turull, Joaquim Forn, Jami Matamala o el veteraníssim lletrat August Gil, presents a la sala, són gent curada d’indignació, però el setge al qual se sotmet el lletrat supera tots els límits imaginables.

Bona part del documental està destinat al fet que Gonzalo Boye es defensi de l’acusació d’haver participat en una operació de blanqueig de diner per indicació del narcotraficant Sito Miñanco, fet pel qual ha de ser jutjat. Amb rotunditat, el lletrat aporta proves per desmuntar l’únic fet que ha permès al fiscal Ignacio de Lucas demanar per a ell 10 anys de presó per aquest cas, una declaració d’un narcotraficant que després d’acusar-lo va obtenir la llibertat.

L’advocat Boye no és partidari que els seus clients facin ús de l’últim torn de paraula al qual els acusats tenen dret en el tram final dels judicis penals. De cara al seu procés, el lletrat dubta sobre què fer i apunta: “Potser alguna cosa hauré de dir.” De moment, per si de cas, ja ho ha dit tot i una mica més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.