Les llengües al Marroc: un gir de guió

La llen­gua par­lada al Mar­roc des de temps imme­mo­ri­als és el que avui ano­me­nem ama­zic i abans ano­menàvem ber­ber, par­lada per un 40% de la població, ja que la invasió àrab al segle VII va intro­duir el seu idi­oma fins a con­ver­tir-lo en el prin­ci­pal avui dia. Els pro­tec­to­rats francès i espa­nyol van intro­duir les seves llengües com a eines de comu­ni­cació ofi­cial i d’edu­cació, sobre­tot pel que fa al francès, fet que dura fins avui, ja que les dues llengües que uti­litza l’admi­nis­tració són l’àrab i el francès. Al car­rer molts par­len dàrija, el dia­lecte àrab mar­roquí, un xic dife­rent de l’estàndard.

L’ama­zic ha estat mar­gi­nat durant segles. Par­lat a les zones més pobres i rurals, divi­dit per dia­lec­tes i sense tra­dició escrita, sem­blava con­dem­nat a l’ostra­cisme i, a la llarga, a la des­a­pa­rició, fins que fa uns anys va suc­ceir un gir de guió sor­pre­nent. L’any 1999 va morir el rei Has­san II, després d’un llarg reg­nat, i el va suc­ceir Moham­med VI, avui dia encara en el poder. El nou rei va mos­trar una sen­si­bi­li­tat envers la llen­gua ama­ziga que el seu pare no havia tin­gut mai. El 2003 es va crear l’Ins­ti­tut Reial de la Cul­tura Ama­ziga (Ircam) que va codi­fi­car la gra­fia (l’alfa­bet tifi­nag) i en va crear la nor­ma­tiva per fer-ne una llen­gua estàndard. El següent pas va ser la intro­ducció de l’ama­zic en els pri­mers anys de l’edu­cació primària. Aques­tes ini­ci­a­ti­ves van ser pio­ne­res al nord d’Àfrica. A la nova cons­ti­tució del 2011 es reco­neix per pri­mer cop l’ama­zic com a llen­gua ofi­cial a tot el país i se n’impulsa l’ús i l’ense­nya­ment.

Aquest canvi lingüístic al Mar­roc s’està desen­vo­lu­pant més len­ta­ment del que s’havia pre­vist, però allò impor­tant és el canvi de dis­curs i que ja ha estat ini­ciat. El gener del 2020 vaig estar a Rabat i vaig que­dar sorprès quan vaig veure edi­fi­cis ofi­ci­als amb rètols en àrab i ama­zic, que és com si a Madrid trobéssim minis­te­ris amb rètols en català, tenint en compte que a Rabat només s’hi parla l’àrab. L’any pas­sat vaig estar viat­jant amb el meu fill Jofre per la zona de Ouar­za­zate i Zagora, que és una zona ama­ziga. La gent ens deia que esta­ven molt con­tents que la seva llen­gua hagués dei­xat de ser igno­rada per ser trac­tada com a ofi­cial, i atribuïen el mèrit al rei Moham­med VI. El Mar­roc té un Par­la­ment que aprova lleis, però és una monar­quia on el rei té molt pes. El guia que ens va dur a la vall del riu Draa, a prop de la fron­tera amb Algèria, ens va comen­tar que el francès va des­a­pa­rei­xent gra­du­al­ment com a llen­gua ofi­cial i l’està subs­ti­tuint l’ama­zic, que acom­pa­nya l’àrab.

El Mar­roc és un país encara amb dèficits democràtics, segons dife­rents orga­nit­za­ci­ons inter­na­ci­o­nals. Segons l’índex de democràcia ela­bo­rat per The Eco­no­mist, és un sis­tema híbrid entre una democràcia defi­ci­ent i un règim auto­ri­tari. Mal­grat aquesta situ­ació, en el tema de reco­nei­xe­ment de les llengües mino­ritàries ha donat una lliçó a molts països con­si­de­rats “democràcies ple­nes”.

Lalla Latifa, la mare de Moham­med VI, era de cul­tura ama­ziga, i aquest segu­ra­ment va ser un fac­tor impor­tant que va influir en les seves deci­si­ons. Hi ha un fet històric llunyà amb un cert paral·lelisme: al segle IV, l’empe­ra­dor romà Cons­tantí va posar fi a la per­se­cució del cris­ti­a­nisme amb l’Edicte de Milà. Abans d’aca­bar la centúria, ja era la religió ofi­cial de l’imperi. La mare de Cons­tantí era cris­ti­ana. L’edu­cació i l’esti­mació que dona una mare és de les millors coses que la majo­ria de per­so­nes hem rebut en aquest món, i si la per­sona és un per­so­natge impor­tant, pot can­viar el curs de la història.