Opinió

La mirada d’Heròdot

Josep Poch Clara. Catedràtic d’ensenyament secundari

Puntualitat bananera

“ Fa alguns mesos es va publicar la següent notícia: “El Tribunal Suprem ha determinat que arribar 15 minuts tard a la feina no és arribar tard”. Vaig pensar que el dia dels innocents havia canviat de data

L’ús quotidià dels rellotges és un hàbit contemporani, malgrat que avui dia ens sembli que ha existit sempre. Segons ens explica l’historiador britànic E.P. Thompson en el seu cèlebre article Temps, disciplina i capitalisme industrial (1967), els rellotges, malgrat ser un invent medieval, no van tenir una incidència en la vida diària fins a la revolució industrial. Abans la societat funcionava amb feines de caire artesanal que no requerien puntualitat. En el moment en què apareixen la fàbrica, la mina i el treball organitzat, cal ser a la feina a una hora concreta; aleshores apareix la necessitat del rellotge, que fins aleshores es considerava un article de luxe i que va passar a ser un article de primera necessitat. L’adaptació social al fet de ser puntual va ser difícil, ja que era un hàbit nou. A partir d’aquí i dels abusos dels patrons amb les llargues jornades de treball, el rellotge es va convertir en una arma de doble tall, i els obrers van començar a reivindicar treballar menys hores i poder reduir les jornades inhumanes a què estaven sotmesos durant els primers temps de la industrialització.

Aquest hàbit ha estat rebut de diferents maneres per les diverses societats del nostre planeta, i cal dir que ara ja no estem en l’era preindustrial i en els països on les coses funcionen la puntualitat és una norma social bàsica. Tothom sap que els alemanys, els britànics i els nòrdics són molt puntuals i això forma part de la seva cultura, que té molt en compte la responsabilitat envers la societat i el sentit del deure. Quan una reunió de feina té lloc a Alemanya, per exemple, tothom és puntual, i no només això sinó que uns minuts abans que comenci tothom ja hi és. Si algú arriba tard es disculpa i li sap greu. Al sud, en canvi, ja ens hem acostumat que les reunions no comencin a l’hora i força gent arribi tard i sense disculpar-se. No només això, sinó que el que arriba tard fins i tot fa mala cara si la reunió ha començat sense esperar-lo.

Si els catalans ja no som gaire puntuals pel fet de ser meridionals, el fet d’estar dins les fronteres espanyoles afegeix elements surrealistes inexistents en altres països. Fa alguns mesos es va publicar la següent notícia: “El Tribunal Suprem ha determinat que arribar 15 minuts tard a la feina no és arribar tard”. També establia que els 15 minuts que el treballador no era a la feina comptaven com si hagués estat a la feina. Primer vaig pensar que el dia dels innocents havia canviat de data o que es tractava d’algun tipus de broma, però va resultar que la notícia era certa. Els tribunals espanyols, en uns actes d’imaginació notables, ja han canviat el significat de les paraules sedició i terrorisme, i ara també ho fan amb el mot puntualitat. Establir en una sentència que arribar tard no és arribar tard és com escriure que el blanc és negre o que les gallines a partir d’ara s’anomenen cabres. Només ho pot escriure una persona que creu que té un poder tan absolut que pot negar la realitat si així ho decideix.

La notícia em va recordar una escena de la pel·lícula Bananas, de Woody Allen, on el líder d’una guerrilla revolucionària derroca un dictador a San Marcos, un país llatinoamericà fictici, i en el primer discurs que fa, diu al poble: “A partir d’avui l’idioma oficial de San Marcos serà el suec, els ciutadans s’hauran de canviar la roba interior cada hora i mitja i tots els menors de 16 anys tenen ara 16 anys.” Dues persones que s’ho miren astorades exclamen: “Quines bajanades diu? El poder li ha pujat al cap!” Doncs això: una bajanada pròpia de país bananer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.