Imperialisme

En el festival de Sant Sebastià s’ha projectat Música per a un cop d’estat, un documental de Johan Grimonpez que, construït tot amb imatges d’arxiu, fa present com Bèlgica i els EUA, en el context de la guerra freda, van intervenir al Congo (que havia estat una colònia belga des de finals del segle XIX) un cop va ser formalment independent l’any 1960. Allò que van impedir és que, per mantenir-hi el control i l’explotació colonialista molt interessada en l’extracció d’urani, ho fos realment i per això, induint un cop d’estat, van conspirar en contra de Patrice Lumumba, lluitador per la independència convertit en primer ministre de la República del Congo, fins a arribar a assassinar-lo. La música “per a un cop d’estat” va ser paradoxalment la del jazz afroamericà, que els EUA van utilitzar com a propaganda infiltració: Louis Amstrong, enganyat, va ser enviat a països africans com a “ambaixador cultural” acompanyat per diplomàtics (agents de la CIA) que així aconseguien informació. Però també es mostra com el músic Max Roach i la cantant Abbey Lincoln van irrompre a la ONU en protesta contra l’assassinat de Lumunba: una cançó seva és un crit esfereïdor. He vist el documental després de visitar, a la Fundació Miró, l’exposició Els nostres fantasmes viuen al futur, en què Tuan Andrew Nguyen aborda les empremtes de la guerra del Vietnam. Hi he vist escultures mòbils fetes amb el metall de les bombes que no van esclatar: un 10%. M’emociona que en bona part va ser perquè soldats nord-americans, forçats a fer la guerra estant-hi en contra, no van treure l’espoleta.