Fem-la surar

En aquests moments se celebra a Madrid la I Convenció Mundial del Suro.

No és la primera vegada que parlo d’aquest material, i he de confessar que m’he convertit en un surista (atenció, correctors: que no surti “suarista”; gràcies). N’he posat a parets i sostres, a casa, i només hi trobo avantatges. Són uns avantatges que el poble coneixia des de fa segles, com la qualitat de “surar”, l’incomparable tap de suro, l’aïllament, i fins i tot l’expressió “cap de suro”, que era pejorativa per a una persona –un cap “impermeable”, per dir-ho així, en el qual no podíem fer entrar res–, acreditava la característica capacitat d’aquesta matèria de resistir amb èxit qualsevol influència exterior.

La indústria catalana del suro, que durant molts anys havia estat tan important, entrà en crisi, com tota producció que no sortia de l’estat artesanal, agreujada per la competència d’altres materials. I ara que el suro torna a ser valorat, i amb processos de fabricació tècnicament avançats podríem dominar el gran mercat que s’està obrint, resulta que no tenim prou matèria primera. Manufacturem un suro que hem d’anar a comprar fora de Catalunya.

És que ha desaparegut el suro català, que pràcticament es concentra a l’Empordà i a la Selva? Jo goso dir que no. La majoria d’hores que passo fora de Barcelona les visc voltat d’alzines sureres, o de “suros”, com en diuen simplement en aquelles comarques. El tema, doncs, també m’interessa perquè el conec de prop. De “suros” encara n’hi ha molts, a desgrat de les urbanitzacions, de la difusió dels pins i d’altres plantacions. Però ja fa anys que, en el rodal on m’instal·lo, ningú no ve a treure el suro de les sureres. De fet, és una riquesa abandonada.

Em diuen els pagesos que abans els boscos es netejaven periòdicament. Es tallaven els brucs, per exemple; era una operació que donava un rendiment econòmic. Ara els brucs ho ofeguen tot, i són, d’altra banda, l’esca del pecat dels incendis. La malesa es converteix, sovint, en una autèntica i literal “malesa”. I les alzines sureres hi resten perdudes.

Quin pla de protecció o quina mena d’estímuls caldrà posar en marxa perquè els boscos tornin a ser netejats i el suro recollit? En aquesta Convenció Mundial del Suro –la primera que es fa, símptoma de l’interès general–, hi participen una colla de països, i Catalunya hi és present a través de ponències i treballs signats per la Generalitat i pels diversos sectors d’aquesta indústria. Es tracta d’aconseguir les indispensables mesures de l’Administració per tal de salvar la crisi i encarrilar sòlidament una activitat que ha estat lamentablement desatesa. Diuen que encara podríem obtenir, en els nostres boscos, ben bé una tercera part de la producció de suro de tot l’Estat, i com que ja en manufacturem un 75 per cent tenim a l’abast el llançament, de cara al futur, d’una vigorosa indústria pròpia.

Convido els qui tinguin, com jo, quatre “suros” supervivents, a posar-los a disposició del gremi.