Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
S’ha calat foc
A Magdalena, que no hi era i s’ho ha perdut
A les cinc de la matinada m’han despertat uns trucs insistents: “Es cala foc, baixeu immediatament!”. Sense pensar-nos-hi gens ni mica, hem baixat l’escala –que començava a omplir-se de fum– i amb el coll ja irritat hem sortit al carrer. Arrencat brutalment del primer son –m’havia adormit a les tres–, es deu tenir una expressió de babau quan et trobes de cop a la vorera, entre llums poderosos de cotxes de bombers, renou de motors i la fumera que surt dels baixos.
Els veïns ens hem anat aplegant. Hi som tots? Com que hi ha una vintena de pisos, el recompte no és fàcil. Els del cinquè primera triguen més a baixar, però al capdavall fem el ple. Primera conclusió de l’incendi: no hi ha cap convocatòria de veïns tan eficaç com un foc.
Segona: la infinita varietat de les bates casolanes. Curtes, llargues, gruixudes, primes, discretes, lluents, per dessota de les quals sortien pantalons de pijama igualment curts, llargs, llisos, ratllats, etc. Si avui hi hagués cronistes de societat com abans!… “La senyora M. T. exhibia un model de bata vellutada, color porpra, que amb el reflex dels llums grocs intermitents dels bombers adquiria els matisos de les més belles postes de sol…” I què no dir l’excepcional exemple de dos veïns que havien aconseguit de baixar impecablement vestits, donant-nos a tots una lliçó del domini de l’home sobre les circumstàncies adverses?
Hem fet grupets i s’han iniciat converses d’allò més suggestives. El foc no s’aturava, i tot plegat agafava l’aire d’una revetlla improvisada. Un municipal preguntava, amablement, si algú no es trobava prou bé o necessitava alguna cosa, i en passar pel meu costat estic a punt de dir-li: “I el xampany i les pastes, que no arriben?”
No sé si algú ha baixat joies o objectes de valor. Tinc la impressió que gairebé tothom, disciplinadament, no s’ha entretingut ni un segon i ha baixat amb les mans a la butxaca. Només el músic del pis de sota ha comparegut amb el violí. Confio que cap veí no deu haver pensat que era l’ocasió de deixar que es cremés, perquè és un noi que en sap molt. Solidàriament, alguns veïns de la casa del costat, despertats pel guirigall, han sortit al carrer a oferir- nos cadires, i els seus pisos per si volem descansar. Perquè un bomber ha avisat: “N’hi ha per a estona”.
Passem-la, doncs, tan bé com puguem. És curiós, però amb sembla que tots estem convençuts que –si fem excepció dels baixos afectats– això acabarà bé. Després sabrem que hi havia un focus d’alta temperatura, molt perillós, però com que no vèiem flames, del carrer estant… Una fumera, per densa que sigui, mai no és tan dramàtica com un flama –encara que és més fàcil i sobtat ser víctima de l’asfíxia que del foc. Pensem que acabarà bé, i qui ha pintat el pis de fa poc ja es preocupa de si el fum hi ha entrat. Llevat de la nena de la portera, no veiem criatures entre nosaltres; això ens fa adonar que ja fa molts anys que la majoria vivim en aquesta casa que ara crema. Els fills s’han fet grans o han marxat. Sense afaitar, despentinats, amb bates balderes, tots tenim, en la nit, un aire una mica grisós, una mica… fumat.
Quan més tard pugem l’escala –l’ascensor no és segur– fem una processó curiosa, una mena de cuc que va disgregant-se a trossos a cada replà. Des de la meva finestra veig el dia que comença, com si no hagués passat res.