“És el que hi ha”

No es podia saber. La minis­tra Mon­tero ja havia posat aigua al vi en diver­ses oca­si­ons, però diven­dres va ser clara i diàfana. En con­tra dels interes­sos de Cata­lu­nya, evi­dent­ment. No es podia saber que la cosa ani­ria així. No pas. Davant els mit­jans de comu­ni­cació i inter­pel·lada per enèsima vegada sobre el finançament sin­gu­lar de Cata­lu­nya, Mon­tero va dei­xar clar que de sin­gu­lar en tindrà ben poca cosa. O quasi res. Només es cedirà la recap­tació de l’IRPF, que és l’única cosa, en l’acord sig­nat entre ERC i el PSC, amb una data con­creta fixada. “És el que hi ha”, diu. Sobre la resta d’impos­tos hi ha una “vocació” de fer el mateix “al llarg dels anys”, però que tot el que no apa­reix a l’acord “ni està pac­tat ni està deci­dit” i que “hi ha molt a dia­lo­gar, molt a acor­dar”. Vocació, anys, dia­lo­gar, acor­dar. Més clara, impos­si­ble, la minis­tra. Ho va dir en un acte a Cadis, per cal­mar la claca espa­nyo­lista. El got mig buit, o gai­rebé buit. I, a Cata­lu­nya, gira­gon­ses dialècti­ques per ven­dre que el got en rea­li­tat no està mig buit sinó mig ple. I alguns encara, pan­xa­con­tents.

És l’equi­li­brisme sine die del PSOE, la ter­gi­ver­sació total dels acords, l’incom­pli­ment rei­te­rat de la paraula donada, la uti­lit­zació cons­tant de Cata­lu­nya per als interes­sos pro­pis, per con­ti­nuar xutant la pilota enda­vant i qui dia passa any empeny. Tam­poc els sabria dir si la con­fron­tació total con­tra el govern espa­nyol és la solució al con­flicte català. Però el que és evi­dent és que l’intent de tro­bar acords per avançar de mica en mica cap a l’objec­tiu de l’auto­de­ter­mi­nació no és res més que una presa de pèl. Una enga­nyifa, una aixe­cada de camisa, una riota en tota la cara. No cal que els faci una llista de tots els incom­pli­ments del govern de Pedro Sánchez. Dels acords a què ha arri­bat tant amb ERC com amb Junts. Això sí que ho tenen. No fan dis­tinció entre inde­pen­den­tis­tes a l’hora de pren­dre el pèl. És aque­lla vella estratègia del “cafè per a tots” apli­cada als sobi­ra­nis­tes cata­lans. Perquè així ningú es queixi que se’n fa més befa dels uns que dels altres. Se’n repi­xen igual.