Els carrers eren nostres

Dimarts serà 1 d’octu­bre i ja farà set anys que els car­rers van ser nos­tres. Ara, set anys després, els car­rers són buits i els inde­pen­den­tis­tes som orfes. Som orfes de pro­jecte, de líders, d’estratègia, d’horitzó col·lec­tiu, orfes d’il·lusió i d’aque­lla sen­sació que ens feia creure que tot estava per fer i tot era pos­si­ble. Hem acon­se­guit l’amnis­tia, que és, segu­ra­ment, la victòria política més gran d’aquests set anys. I les victòries s’han de saber cele­brar, però men­tre no arribi a cada racó de cada casa de cada repre­sa­liat, no la podrem cele­brar perquè no serà com­pleta. I adme­tem-ho: durant aquests set anys la lluita anti­re­pres­siva ens ha pres tant temps i ener­gia, que sovint ens ha fet obli­dar l’objec­tiu polític del referèndum. El desànim s’ha ins­tal·lat en el movi­ment inde­pen­den­tista; ho diuen les enques­tes, els car­rers i, sobre­tot, ho diuen les urnes. Els inde­pen­den­tis­tes no dei­xen de ser-ho, però es que­den a casa; l’última Diada n’és un exem­ple. La des­mo­bi­lit­zació és tal que ja tam­poc ens mobi­lit­zem per l’habi­tatge que con­demna els nos­tres joves, ni per la llen­gua que està en el moment d’ús social més crític de la història, ni per la llei mor­dassa que con­ti­nua vigent i amenaçant. I mal­grat tot, hau­rem de tenir espe­rança. Espe­rar que la rege­ne­ració dels par­tits inde­pen­den­tis­tes sigui prou pro­funda perquè puguin tor­nar a plan­te­jar-se empènyer, esti­rar i unir. Espe­rança que sabrem apli­car els apre­nen­tat­ges de l’1 d’octu­bre que es poden resu­mir en un: hem de ser més i millors. Espe­rança que algun dia pas­sarà alguna cosa que ens farà tor­nar a mobi­lit­zar-nos i a con­ver­tir, de nou, els car­rers en espai de lluita.