Israel: guerra i civilització

L’any 1978 Israel va guanyar el Festival d’Eurovisió amb Izhar Cohen cantant el tema A-Ba-Ni-Bi en hebreu. Feia 30 anys que aquest país havia estat creat per una resolució de l’ONU, i una llengua que no s’havia parlat des de feia dos mil·lennis i que només coneixien els rabins per a usos litúrgics, després de modernitzar-la, ressuscitava d’entre les llengües mortes per convertir-se en un instrument de comunicació i un símbol per a una nova nació.

Josep Pla va visitar Israel l’any 1957 i es va meravellar del que va qualificar com a Occident portat a Orient i hi va veure un país en construcció. Va afirmar que necessitava un bon sistema de defensa per sobreviure i va citar Nasser, el mandatari egipci: “Mentre no es resolgui el tema dels refugiats palestins no hi haurà pau al Pròxim Orient.” Set dècades més tard aquests mots encara són vigents, dissortadament.

Israel va haver de lluitar des del minut zero del seu naixement amb uns països àrabs hostils que sense contemplacions apostaven per exterminar els jueus i que a més a més els van expulsar dels seus territoris, unes 800.000 persones. Els israelians, però, van sorprendre tothom amb la seva capacitat militar i les victòries obtingudes en les guerres que han tingut lloc des de llavors. També, al llarg del temps, van signar tractats de pau amb Egipte i Jordània. Amb els Acords d’Oslo (1993) segellats entre el mandatari israelià Isaac Rabin, el líder palestí Iàssir Arafat i el president nord-americà Bill Clinton semblava haver-se trobat el camí de la pau a través de la creació de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), un govern autònom per gestionar Gaza i Cisjordània. Els palestins, tanmateix, van constituir un govern corrupte i ineficaç. Milers de milions del pressupost de l’ANP provinents de donacions internacionals van anar a parar a comptes d’Arafat i dels seus successors mentre l’administració del territori queia en la desorganització i el caos. Enormement decebut, el poble palestí va deixar de creure en el partit d’Arafat per llençar-se als braços de Hamàs, un grup islamista radical.

Un país té dret a defensar-se però ha de mesurar la violència que exerceix. Aquests dies es compleix un any des que Israel va rebre una agressió per part de Hamàs en la qual molts innocents van morir. L’Estat israelià va contestar amb un atac de fúria desproporcionat que està destruint Gaza i portant a la mort milers de civils palestins innocents. La guerra, a més a més, s’ha estès al Líban i al Iemen contra grups armats finançats per Iran.

L’historiador britànic Arnold J. Toynbee va escriure a mitjan del segle passat Guerra i civilització, on exposa que les nacions excessivament militaritzades acaben per autodestruir-se, tot recuperant una idea ja expressada a Política d’Aristòtil. Diu Toynbee: “El militarisme ha estat la causa més freqüent de l’esfondrament de les civilitzacions durant mil·lennis. Destrossa una civilització fent que les institucions que formen aquesta societat col·lideixin entre si amb lluites internes. En aquest procés suïcida, la fàbrica social sencera es converteix en una flama devoradora. L’art de la guerra progressa a costa de totes les arts de la pau.” Algú li hauria d’enviar aquest llibre a Netanyahu.

Així estem, doncs, avui: guerra a diversos territoris, l’ANP desprestigiada, incompetent i corrupta, els palestins en mans de Hamàs, i Israel en mans d’un primer ministre embogit que està emulant Josuè, hereu de Moisès, que segons l’Antic Testament va conquerir la terra promesa a sang i foc. El futur immediat es presenta molt negre.