L’1 d’Octubre set anys després

Set anys després de la jornada històrica de l’1 d’Octubre, torna a aparèixer el debat sobre la interpretació que n’hem de fer: fou una victòria? fou una derrota? Els interessats a girar full que busquen tornar a la “normalitat” voldrien esborrar de la nostra memòria la força de la mobilització ciutadana que vam viure aquell dia. Són les mateixes veus que reclamen que abandonem les nostres reivindicacions però que practiquen el nacionalisme espanyol més tronat i intolerant.

Són els qui ens volen un altre cop tancats al redós acceptant una lenta agonia, que volen una normalitat que esdevingui el somnífer que finalment comporti la nostra desaparició com a nació. Històricament hem avançat quan hem tingut un país cohesionat i fort, quan no hem acceptat la normalitat que ens han volgut imposar. Si algun fet explica la nostra pervivència com a nació és precisament la voluntat d’ésser, de mantenir la nostra identitat, resistint-nos a tots els intents d’assimilació que hem patit al llarg de generacions.

Per això considero que l’1-O va ser una mostra més de la voluntat de ser, una victòria de l’independentisme i de la democràcia davant la repressió de l’Estat. Una victòria clara i contundent de la gent, que malgrat les amenaces i la violència policial, va protegir les urnes i va votar. Una victòria dels qui es van alçar contra la por i van deixar clar que som un país que no renuncia als seus drets i llibertats i que volen construir un país millor.

L’1-O no només vam resistir sinó que vam contraatacar. Vam dir al món qui som i què volem. Vam exercir el nostre dret a esdevenir un estat. I ho vam fer democràticament, votant. No vam aconseguir el nostre objectiu però ningú pot negar que, des d’una perspectiva històrica, mai havíem estat tanta gent ni mai havíem arribat tan lluny. Oblidar, renunciar, instal·lar-se en el discurs pessimista i no reconèixer el camí fet és el pitjor favor que ens podem fer.

L’1-O és també el símbol de la capacitat d’autoorganització i determinació d’un país sencer, que davant les amenaces del rei, del govern espanyol, dels jutges i de la policia, va seguir endavant. Si això ho vam poder fer l’1 d’Octubre del 2017, què ens impedeix tornar-hi?

Avui, set anys després, hem de comprendre què és el que vam fer bé i en què ens vam equivocar, però aquesta reflexió no ens pot paralitzar, com tampoc ho ha de fer la crítica i l’autoflagel·lació constants. Cal que recuperem la moral de victòria, que abandonem el pessimisme i reconstruïm espais de diàleg entre les forces polítiques independentistes i la societat civil. Cal seguir avançant, cal recuperar el mateix esperit que ens va fer invencibles, amb generositat, treballant colze a colze, posant el país i la seva llibertat al davant de tot.

Gràcies als qui ho vau fer possible i gràcies als qui seguiu lluitant.