Invertir en teixit comunitari

El retorn de la política industrial és un fet. Una bona mostra són les Bidenomics als Estats Units, l’Estratègia Industrial 2030 d’Alemanya o el programa Made in China 2025. A Europa, aquest gir neoindustrial s’ha accelerat amb els impactes de la covid-19 i la guerra d’Ucraïna, però també per dinàmiques de llarg recorregut com la crisi ecològica i l’estancament de la productivitat. Les interrupcions de les cadenes de subministrament globals també han enfortit la necessitat de recuperar sobirania i relocalitzar la indústria. Amb la posada en marxa del NextGenerationEU, a Catalunya es va dissenyar el Pacte Nacional per a la Indústria (2022-2025), presentat com un acord programàtic per transformar el model industrial del país, rellançar l’economia productiva i atorgar un marc d’estabilitat a la política industrial. L’adaptació al canvi d’època que vivim marca l’agenda de la política industrial, però aquesta no pot ser l’única inversió estructural. La pandèmia també ens va mostrar que sense teixit comunitari, els seus impactes podien haver estat més devastadors. Bancs d’aliments, comunitats de fabricació de mascaretes, viseres i respiradors, xarxes per respondre al confinament de persones vulnerables no acompanyades i a altres problemàtiques com la violència de gènere o la pobresa energètica. Tot això no va sorgir d’un buit social, sinó de xarxes prèviament construïdes. En un futur podem patir més crisis d’abastiment de materials i més efectes de l’emergència climàtica, però els impactes es veuran agreujats si no enfortim les xarxes de suport mutu i cooperació social. Els vincles socials densos actuen com una malla de seguretat, com ja va demostrar Durkheim fa més d’un segle en els seus estudis pioners sobre el suïcidi. Alguns governs han detectat aquesta dimensió estructural de la vida social i estan invertint en el teixit comunitari. Val la pena destacar dos exemples molt propers.

El primer és Comunalitats Urbanes, un programa del Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat de Catalunya iniciat l’any 2022 en què participen més de 400 entitats com associacions, cooperatives, administracions públiques, fundacions, moviments veïnals i empreses. El seu objectiu és enfortir els béns comuns i crear xarxes d’ajuda mútua que reforcin l’economia de proximitat. A les comunalitats es desenvolupen projectes relacionats amb habitatge, drets de la ciutadania, antiracisme, sobirania alimentària, cultura comunitària, entre altres. Totes tenen una assemblea comunal, un espai obert a la ciutadania que és la base de la seva governança. En l’actualitat hi ha 25 comunalitats arreu de Catalunya, cadascuna amb un pressupost bianual assignat per subvenció.

El segon és Can Batlló, l’antic recinte fabril de La Bordeta. Després d’anys de lluita veïnal, el març del 2019 l’Ajuntament va aprovar la cessió de 13.000 m² del recinte a l’Associació Espai Comunitari i Veïnal Autogestionat per un període de 50 anys. L’Ajuntament assumeix les despeses de la infraestructura i Can Batlló, el manteniment i usos de l’espai així com la sostenibilitat del projecte. Per primera vegada s’aplica la concessió d’ús privatiu a un projecte sense ànim de lucre en considerar que el retorn aportat per Can Batlló a la ciutat és social i no mercantil. Aquestes inversions en el teixit comunitari, ja siguin subvencions, com en el cas de comunalitats urbanes, o cessió d’infraestructures, com a Can Batlló, s’enfronten a molts reptes. Un especialment clau és l’ús de mètriques coherents per avaluar els seus resultats. La mesura no la trobarem en magnituds com el PIB, sinó en les dimensions que donen base a les economies de reciprocitat i proximitat: l’arrelament al territori, el retorn social, la governança democràtica i l’accés comunitari al recurs. Les administracions públiques han de reconèixer aquesta potència comunitària, no només celebrant la seva aparició en moments crítics, sinó facilitant les condicions per garantir la seva existència i fent una bona avaluació dels resultats.