Retrobada a Occitània

Si la pàtria és la llen­gua, uns grams d’iden­ti­tat i uns ide­als de lli­ber­tat –més que no pas de reclusió–, podríem con­ve­nir que per a un català la vila de Tolosa podria postu­lar-se com un bon aixo­pluc. De fet, així va ser con­si­de­rada en temps d’ignomínia des del sud dels Piri­neus, quan va esde­ve­nir refugi pro­vi­den­cial dels repu­bli­cans en el seu camí a l’exili de la dic­ta­dura fran­quista. De la mateixa manera que en afers lingüístics pre­serva encara avui el seu ins­tint de resistència de l’occità, davant l’asset­ja­ment per­petu de la gran­deur en nom de Racine i Molière. És per això que al retro­ba­ment de dos vells cama­ra­des i copains d’abord a la capi­tal del Llen­gua­doc, com és el cas dels can­tau­tors Claudi Martí i Paco Ibáñez, calia con­ce­dir-li el tracte de cimera poètica més enllà dels núvols. Un poderós ager­ma­na­ment profà en l’antiga terra dels càtars. Una comunió tan des­a­fi­ant com entra­nya­ble. Hereu d’una tra­dició tro­ba­do­resca que es remunta a l’edat mit­jana, Claudi Martí ha esde­vin­gut símbol modern de la cançó occi­tana. Segueix avui, als seus 84 anys, eri­gint-se en exem­ple del tre­sor poètic i humà que defi­neix les ter­res de la Pro­vença. A través d’una sen­zi­llesa i una humi­li­tat que l’iden­ti­fi­quen amb la savi­esa i la sor­ne­gue­ria popu­lar, així com trans­mis­sor d’una tos­su­de­ria que el manté dem­peus i que ens remet als seus ante­ce­dents ara­go­ne­sos.

Per la seva banda, Paco Ibáñez, a poques set­ma­nes de cele­brar el seu norantè ani­ver­sari, és el tòtem de la veu i la paraula. Nas­cut a València, criat al País Basc, exi­liat a París i des de fa més de trenta anys català d’adopció, és l’home que ha esde­vin­gut poe­sia en carn viva i ha fet de la seva existència una autèntica cançó de gesta. La seva pàtria és on con­vi­uen Lorca i Neruda, Góngora i Murolo, Umm Kal­zum i Victòria dels Àngels, Mar­ga­rit i Ata­hu­alpa. Per això canta en cas­tellà, català, euskera, gallec, italià i hebreu. I a l’esce­nari, amb el mateix Martí –i l’escu­der Mario Mas a la gui­tarra–, reme­mora La mala repu­tació de Bras­sens amb un francès d’accent occità. Memo­ra­ble.

Junts van fer evi­dent una d’aques­tes màximes que tant agra­den a l’amic Pere Camps, artífex de la retro­bada, i que era el lema de la cita: “Sense memòria, pas d’espe­rança.”