El que diuen els carrers

L’estiu del 1991, poc després de fer divuit anys, vaig viatjar a Nicaragua. Hi anava amb una “brigada” de joves estudiants, compromesos i voluntaristes, atrets per la revolució que des de Catalunya havíem seguit amb tanta il·lusió. Fèiem un any tard: als sandinistes els havien escombrat del govern en les últimes eleccions i només aguantaven en alguns ajuntaments. La qüestió és que, abans de dirigir-nos al poble que ens havien assignat per fer-hi el voluntariat, vam fer una estada a Managua. Moure’s per allà era complicadíssim, no només pel sistema de transport públic, sinó sobretot per una cosa encara més bàsica: els carrers rarament tenien nom. Si volies anar a un lloc, no et donaven una adreça sinó unes indicacions que podien ser: “De donde fue el cine Rex, tres cuadras al lago.” I per si això de les cuadras no fos prou complicat per a nosaltres, molts d’aquests punts de referència feia vint anys que no existien, perquè el terratrèmol del 1972 havia arrasat la ciutat i molts edificis no s’havien restaurat mai (l’antiga catedral encara avui continua mig enrunada).

Gràcies al mai prou valorat Google Maps, veig que ara deu ser molt més fàcil orientar-se a Managua perquè la majoria de carrers ja no són anònims. Gran part dels quals estan numerats i uns quants tenen noms de llocs o de persones: el papa Joan Pau II, el poeta Rubén Darío, el controvertit cardenal Obando, el líder de la independència cubana José Martí, l’heroi nacional César Augusto Sandino… Si haguéssim de dir què ens expliquen els carrers de Managua, segurament diríem que ens parlen del gran esforç que s’ha fet per posar ordre a la ciutat. També podem intuir que no devia ser fàcil, en un país tan polaritzat, escollir els noms de persones que es volia homenatjar dedicant-los un espai públic. El resultat sembla una barreja heterogènia per intentar acontentar el màxim de gent possible. El que tenen tots en comú és una cosa: són homes. Bé, per ser del tot justa, he de dir que buscant amb ganes hi he trobat el parc Arlen Siú, una jove revolucionària que van matar en una emboscada quan tenia vint anys i que es va convertir en un símbol. És una raresa.

I què diuen els espais públics a casa nostra? Doncs no sorprendrà ningú descobrir que són més o menys el mateix: les persones que han merescut l’honor de donar nom a carrers i places a Catalunya són en un 96% homes. La dada és de la revista Sàpiens, que l’any passat va engegar la campanya S’ho mereixen per donar visibilitat a aquesta anomalia històrica. Segons la informació que van recopilar, només hi ha 4.185 carrers amb nom de dona a tot el país, i la majoria estan relacionats amb figures del cristianisme: santes, verges o marededeus. En el rànquing dels cent noms de persona més posats als carrers –dades de l’Institut Cartogràfic–, només hi apareixen cinc dones, i hem d’anar fins al número 38 per trobar-hi la primera: Mercè Rodoreda, que en té 36 de dedicats (cosa que vol dir gairebé l’1% del total de carrers “femenins”). En el número 51 hi ha Víctor Català, que la comptarem com a dona encara que apareix amb el pseudònim masculí, i en el 51, Montserrat Roig. Més avall hi ha Maria Aurèlia Capmany i Margarida Xirgu. Quatre escriptores i una actriu del segle XX.

Quan passejo pels voltants de la casa on vaig créixer, trobo a les plaques els polítics Rivero i Madoz, el general Prim, el pintor Santiago Rusiñol, el periodista Planas i Casals, l’anarquista Joan Peiró i sant Bru. De dretes, d’esquerres, espanyols, catalans, gent d’ordre i de la bohèmia, ateus i religiosos. El que els uneix és… sí, allò, no cal tornar-ho a dir. L’oblit és tan flagrant que, si no ens fa mal als ulls, és només perquè sempre ha estat així. Però ara que ho hem vist ja no podem desveure-ho i s’hi ha de posar remei. No cal esverar-se: canviar els noms dels carrers és el més normal del món. Es va fer amb la instauració de la democràcia, eliminant noms franquistes; amb el franquisme, eliminant noms republicans; amb la República, eliminant noms religiosos, i així anar fent. Que el nostre espai públic ignori la meitat de la població bé justifica les incomoditats temporals de promoure un nou canvi. Perquè ara, encara que els nostres carrers tenen noms, les dones no ens hi trobem.