El que diuen els carrers

L’estiu del 1991, poc després de fer divuit anys, vaig viat­jar a Nica­ra­gua. Hi anava amb una “bri­gada” de joves estu­di­ants, com­pro­me­sos i volun­ta­ris­tes, atrets per la revo­lució que des de Cata­lu­nya havíem seguit amb tanta il·lusió. Fèiem un any tard: als san­di­nis­tes els havien escom­brat del govern en les últi­mes elec­ci­ons i només aguan­ta­ven en alguns ajun­ta­ments. La qüestió és que, abans de diri­gir-nos al poble que ens havien assig­nat per fer-hi el volun­ta­riat, vam fer una estada a Mana­gua. Moure’s per allà era com­pli­cadíssim, no només pel sis­tema de trans­port públic, sinó sobre­tot per una cosa encara més bàsica: els car­rers rara­ment tenien nom. Si volies anar a un lloc, no et dona­ven una adreça sinó unes indi­ca­ci­ons que podien ser: “De donde fue el cine Rex, tres cua­dras al lago.” I per si això de les cua­dras no fos prou com­pli­cat per a nosal­tres, molts d’aquests punts de referència feia vint anys que no exis­tien, perquè el ter­ratrèmol del 1972 havia arra­sat la ciu­tat i molts edi­fi­cis no s’havien res­tau­rat mai (l’antiga cate­dral encara avui con­ti­nua mig enru­nada).

Gràcies al mai prou valo­rat Goo­gle Maps, veig que ara deu ser molt més fàcil ori­en­tar-se a Mana­gua perquè la majo­ria de car­rers ja no són anònims. Gran part dels quals estan nume­rats i uns quants tenen noms de llocs o de per­so­nes: el papa Joan Pau II, el poeta Rubén Darío, el con­tro­ver­tit car­de­nal Obando, el líder de la inde­pendència cubana José Martí, l’heroi naci­o­nal César Augusto San­dino… Si haguéssim de dir què ens expli­quen els car­rers de Mana­gua, segu­ra­ment diríem que ens par­len del gran esforç que s’ha fet per posar ordre a la ciu­tat. També podem intuir que no devia ser fàcil, en un país tan pola­rit­zat, esco­llir els noms de per­so­nes que es volia home­nat­jar dedi­cant-los un espai públic. El resul­tat sem­bla una bar­reja hete­rogènia per inten­tar acon­ten­tar el màxim de gent pos­si­ble. El que tenen tots en comú és una cosa: són homes. Bé, per ser del tot justa, he de dir que bus­cant amb ganes hi he tro­bat el parc Arlen Siú, una jove revo­lu­cionària que van matar en una embos­cada quan tenia vint anys i que es va con­ver­tir en un símbol. És una raresa.

I què diuen els espais públics a casa nos­tra? Doncs no sor­prendrà ningú des­co­brir que són més o menys el mateix: les per­so­nes que han meres­cut l’honor de donar nom a car­rers i pla­ces a Cata­lu­nya són en un 96% homes. La dada és de la revista Sàpiens, que l’any pas­sat va enge­gar la cam­pa­nya S’ho merei­xen per donar visi­bi­li­tat a aquesta ano­ma­lia històrica. Segons la infor­mació que van reco­pi­lar, només hi ha 4.185 car­rers amb nom de dona a tot el país, i la majo­ria estan rela­ci­o­nats amb figu­res del cris­ti­a­nisme: san­tes, ver­ges o mare­de­deus. En el rànquing dels cent noms de per­sona més posats als car­rers –dades de l’Ins­ti­tut Car­togràfic–, només hi apa­rei­xen cinc dones, i hem d’anar fins al número 38 per tro­bar-hi la pri­mera: Mercè Rodo­reda, que en té 36 de dedi­cats (cosa que vol dir gai­rebé l’1% del total de car­rers “feme­nins”). En el número 51 hi ha Víctor Català, que la comp­ta­rem com a dona encara que apa­reix amb el pseudònim mas­culí, i en el 51, Mont­ser­rat Roig. Més avall hi ha Maria Aurèlia Cap­many i Mar­ga­rida Xirgu. Qua­tre escrip­to­res i una actriu del segle XX.

Quan pas­sejo pels vol­tants de la casa on vaig créixer, trobo a les pla­ques els polítics Rivero i Madoz, el gene­ral Prim, el pin­tor San­ti­ago Rusiñol, el peri­o­dista Pla­nas i Casals, l’anar­quista Joan Peiró i sant Bru. De dre­tes, d’esquer­res, espa­nyols, cata­lans, gent d’ordre i de la bohèmia, ateus i reli­gi­o­sos. El que els uneix és… sí, allò, no cal tor­nar-ho a dir. L’oblit és tan fla­grant que, si no ens fa mal als ulls, és només perquè sem­pre ha estat així. Però ara que ho hem vist ja no podem des­veure-ho i s’hi ha de posar remei. No cal esve­rar-se: can­viar els noms dels car­rers és el més nor­mal del món. Es va fer amb la ins­tau­ració de la democràcia, eli­mi­nant noms fran­quis­tes; amb el fran­quisme, eli­mi­nant noms repu­bli­cans; amb la República, eli­mi­nant noms reli­gi­o­sos, i així anar fent. Que el nos­tre espai públic ignori la mei­tat de la població bé jus­ti­fica les inco­mo­di­tats tem­po­rals de pro­moure un nou canvi. Perquè ara, encara que els nos­tres car­rers tenen noms, les dones no ens hi tro­bem.