Legislatura disruptiva

Tot just ha començat a caminar el nou govern de la Generalitat. El president ha donat un missatge positiu a la societat del coneixement: es manté Recerca i Universitats, amb una consellera de prestigi en l’àmbit de la recerca, Núria Montserrat. La consellera ha fet al Parlament una excel·lent presentació del programa i ha transmès optimisme. En una carta d’inici de mandat, el president destaca la fortalesa de les universitats i centres de recerca catalans i la importància de la ciència i el coneixement per enfrontar-nos als nous reptes socials, ambientals i tecnològics, i fa tres encàrrecs a la consellera. Per complir-los haurà de trencar inèrcies.

El primer és que el sistema d’R+D ha d’augmentar la massa crítica per ser comparable a altres països de referència. El segon és fomentar polítiques que potenciïn la creació i la transferència de coneixement, i treballar perquè Catalunya es posicioni entre les 50 regions més innovadores de la UE el 2030. El tercer és la millora del paper del sistema universitari com a motor de transformació, garantint la normalitat del català com a llengua pròpia.

quant al primer dels objectius, el sistema català es basa en el finançament de la Generalitat –de subsistència precària– i en la captació de fons competitius. L’escàs finançament de la Generalitat és insuficient per tenir una massa crítica capaç d’aprofitar el talent que es genera i captar-ne de nou. La majoria dels fons competitius no permeten la formació de científics ni la creació d’equips de recerca sòlids. Catalunya no pot recuperar els investigadors que ha format i que han marxat a l’estranger per completar la formació. La consellera, habituada a lluitar per la captació de fons, amb èxit, tot sigui dit, coneix perfectament la precarietat de l’entorn, potser menys el de la universitat, però els rectors la informaran bé.

A més, una part substancial del finançament basal prové de Salut. És imprescindible una política coordinada. L’elaboració del pressupost no depèn d’aquests dos departaments. Economia i les directrius del president són les que determinaran si aquest objectiu el podrà complir.

El segon objectiu és encara més difícil. El president demana treballar per situar Catalunya entre les 50 regions més innovadores. En el Regional Innovation Scoreboard del 2023, Catalunya se situa a la part baixa de les regions anomenades strong innovators. Concretament, en el lloc 81 de les regions considerades. Madrid està en el 80; Navarra, en el 98, i el País Basc, la millor posició de l’Estat, en el 72.

Els indicadors en què Catalunya està per sota de la mitjana són: despeses en R+D executada pel sector públic com a percentatge del PIB, despeses en R+D executades pel sector empresarial com a percentatge del PIB, despeses en innovació no R+D en les pimes com a percentatge de la facturació, despeses en innovació a les pimes per persona ocupada, percentatge de pimes que introdueixen productes innovadors, percentatge de pimes que introdueixen processos innovadors, pimes innovadores que col·laboren amb d’altres com a percentatge de les pimes, sol·licituds de patent PCT, ocupació en empreses innovadores i emissions a l’aire per partícules fines (PM2,5) pel sector manufacturer.

És fàcil adonar-se que el Departament de Recerca i Universitats té poca incidència en la majoria d’aquests indicadors. En alguns és un col·laborador necessari, però la iniciativa difícilment pot sortir del seu sector. Una manera de millorar-los és determinar, per a cada indicador, quines són les accions que tenen més coeficient de sensibilitat, és a dir, aquelles en què el canvi comportaria més millora, i a qui correspon fer-les. Caldria nomenar un responsable amb autoritat i fer-ne el seguiment.

El juny del 2020 es va aprovar el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement. També una nombrosa comissió de seguiment. Potser hi són, però no he trobat enlloc l’evolució dels indicadors ni el responsable de cada indicador. Pel que fa al tercer objectiu, tot depèn del compliment dels dos anteriors, tret de la referència al català com a llengua normalitzada. Malauradament, malgrat que s’impulsi a la universitat i en la recerca, no ho serà si el català no és la llengua d’ús i relació dels que s’incorporen al sector del coneixement. Cada vegada està més lluny de ser així i poc podrà fer la consellera si en altres àmbits no s’aconsegueixen bons resultats. Depèn del president.