L’inexplicable encant de fer cua

Hi ha coses que fins que no les has fet moltes vegades no t’adones que no t’agraden, que t’emprenyen, que t’irriten fins i tot. Fer cua n’és una. O, si ho prefereixen, posar-se en fila, acorriolar-se, afilar-se o alinear-se. De petit et posaven a fer fila a la primera classe de l’escola i fent fila arribaves a sisè de batxiller, és a dir, a la fi de l’educació preuniversitària de fa 50 anys. En fila feies la doctrina prèvia a la primera comunió i en fila t’havies de posar per anar a confessar-te i combregar. A l’hora de gimnàstica, sortia qui feia de professor i et feia formar en fileres. I en fileres anaves al servei militar i t’hi passaves els catorze o quinze mesos que tocaven llavors i només sorties de la fila si et feien algun càrrec o te’n sabies escapolir, que era cosa habitual si volies fugir de la ximpleria perpètua. Però hi havia moltes altres fileres en aquells temps en què no hi havia la possibilitat de comprar les entrades electrònicament. Per comprar-les i entrar al cinema en pel·lícules d’èxit, a la porta de la discoteca per comprar l’entrada primer o passar el sedàs del porter de torn posteriorment. Per entrar a segons quins camps de futbol, concerts o festivals, i fins i tot al teatre. I encara ara per agafar el bitllet del tren (si les maquinetes no funcionen, que passa), per pujar a l’alta velocitat o per entrar a l’avió. Hi ha també les cues a les caixes dels supermercats, les que es fan a l’autopista (ara, sense peatges), a les gasolineres quan tens pressa per proveir-te de combustible o als lavabos (especialment els de senyores, em diuen a casa quan escric). Me’n deixo, és clar, però quan hi penses una mica t’adones de les vegades que has fet cua. I em deixo el mercat i el metge, que no són cues literals, però no deixen de ser cues.

Amb els anys i els ginys electrònics, algunes d’aquestes cues han desaparegut, però llavors hem hagut de fer front a les que s’originen electrònicament quan vols demanar cita o comprar una entrada i t’alerten dels que tens al davant teu. Però cal reconèixer que n’hi ha moltes de les que he mencionat que ja no existeixen o que s’han reduït pels signes dels temps.

Per tot això, em fa una especial gràcia descobrir que hi ha gent a qui sí que li agrada fer cua. A la ciutat de Girona, per exemple, n’hi ha que són moda. Quan hi ha afluència de visitants, em fa gràcia veure quan, en qualsevol època, no només a l’estiu, es fan unes cues enormes davant del Rocambolesc, la botiga de gelats dels germans Roca, on en Jordi aboca les seves trapelleries en forma de gelat. També va passar al començament de la seva Bikineria. Però el clàssic dels clàssics són els diversos Königs, on, ho confesso, faig de grat la cua, però ara s’ha traslladat també a nous establiments. A la banda est de la plaça de Sant Agustí, Enjoy It i Txots estan en voga, i em fa gràcia veure quan, en hores punta de dies determinats, els restaurants són plens a vessar, però hi ha una cua molt llarga esperant el torn per tenir taula. Hi ha altres establiments, i potser això fa pensar que trobem un inexplicable encant en el fet de fer cua durant molta estona en un local per després poder-ho explicar. Deu ser això.