Que torni l’URSS

Israel ha pro­hi­bit l’entrada al secre­tari gene­ral de l’ONU, António Guter­res, per no con­dem­nar, diuen, l’atac amb míssils de l’Iran. Home, la veri­tat és que ho ha con­dem­nat, però el que no vol és que segueixi aquesta mena d’ull per ull. Em pen­sava que el govern d’Israel estava enra­biat perquè Guter­res va aler­tar que l’era de la impu­ni­tat s’alça enmig de l’esquer­da­ment de l’ordre mun­dial, i l’estat jueu n’és un gran exem­ple des de fa un any. Però es veu que no, que no esta­ven enfa­dats per això.

El secre­tari gene­ral de l’ONU, que es mira el món cada dia, deu estar al caire de la depressió. I no m’estra­nya. Alerta d’aquesta impu­ni­tat del poder polític i econòmic i diu que és política­ment inde­fen­sa­ble i moral­ment into­le­ra­ble. Però, jus­ta­ment, un dels orga­nis­mes que ho hau­rien d’evi­tar, el que ell lidera, no hi pot fer gran cosa.

El con­cepte, aquest de l’era de la impu­ni­tat, s’ha posat de moda. Però el va popu­la­rit­zar ja fa un parell d’anys l’exmi­nis­tre d’Exte­ri­ors del Regne Unit David Mili­band. I es veu reflec­tit en l’ús de la força mili­tar con­tra els civils al Pròxim Ori­ent, al cor d’Europa i a la Banya d’Àfrica. Però no només. Al cap i a la fi és vella la frase de Paul Valéry que diu que la guerra és una mas­sa­cre entre gent que no es coneix per a pro­fit de gent que sí que es coneix, però no es mas­sa­cra. Si no comp­tem Neta­nyahu i Nas­ralà, és clar. Hi ha també un abús de posi­ci­ons de força dins el comerç. Hi ha l’elusió d’impos­tos per part de grans empre­ses men­tre les clas­ses mit­ja­nes són gai­rebé espo­li­a­des. Hi ha la degra­dació de la democràcia. Hi ha l’empo­de­ra­ment de les grans empre­ses tec­nològiques, que atemp­ten con­tra la nos­tra salut men­tal. I hi ha l’impos­si­ble accés a un habi­tatge, sense que res sem­bli impor­tar gaire a ningú. En fi, que 1984 ha arri­bat el 2024 i ara tro­bem a fal­tar la guerra freda i una amenaça del comu­nisme que donava vida a la soci­al­de­mocràcia.