La guerra de les terrasses

És sistèmic. És un greuge que afecta la majoria de ciutats i pobles. I més si aquests pateixen el flagell de la massificació turística. Les terrasses fagociten l’espai al vianant. El devoren. Primer apareixen, després s’expandeixen, engloben les zones de passeig i, generalment, les acaben destruint. Aquelles rambles on podien baixar quatre persones de costat han quedat reduïdes a un petit passadís que cal disputar-se amb les bicicletes.

Hi ha tants arguments per reclamar una millor gestió i control de la instal·lació de taules i cadires en l’espai comú! D’entrada haurien de garantir l’accessibilitat de les persones amb mobilitat reduïda. A tots se’ns acudeixen punts dels nostres carrers on és impossible passar-hi amb una cadira de rodes o amb un cotxet. És imperatiu que tinguin un horari compatible amb la vida quotidiana i el descans del veïnat, i que es pugui evitar el soroll que provoquen més de 100 persones xalant a sota casa d’algú quan ja són la una de la matinada. Finalment, també en tots els casos, queda curt el règim sancionador. La reiteració no es castiga. I, si et suspenen la llicència, esperes uns mesos i en demanes una altra.

A Barcelona, la Favb ha reunit més de 15.000 signatures per obrir una iniciativa ciutadana que serveixi, almenys, per obligar el ple a debatre l’ordenança que ha de frenar la invasió de les terrasses a les vies barcelonines. Si els que han de gestionar i controlar la intrusió de taules i cadires negligeixen, els veïns haurem d’acudir al rescat, defensar el poc espai que ens queda i reconquerir les rambles, les voltes, les places i els carrers.