Francesc Cabana, una persona excepcional

Després d’una atu­rada de pràcti­ca­ment dos anys pels fets per­so­nals que m’han tin­gut abo­cat a l’alt pri­vi­legi de poder cui­dar un fill llui­tant con­tra un lim­foma fins al dar­rer moment, tor­nar-nos a tro­bar aquí, un espai on fa més de vint-i-cinc anys que ens hi trobàvem cada set­mana, pràcti­ca­ment més que un retro­ba­ment és un reco­mençament. Sem­bla men­tida com la distància man­tin­guda tant de temps del dia a dia, quan vols tor­nar a reco­mençar t’ado­nes com de certa és aque­lla sentència segons la qual “el món no s’atura i no t’espera”. El món polític i l’econòmic cada vegada està més des­ga­ve­llat i amb una tendència molt peri­llosa al des­con­trol i la pas­si­vi­tat dels que hau­rien de ser res­pon­sa­bles d’enca­mi­nar-nos política­ment, i econòmica­ment obser­vem com dia sí i dia també fan dei­xa­desa de les seves res­pon­sa­bi­li­tats que el hem donat els elec­tors. Un dèficit, cal dir-ho, que cada vegada és més evi­dent i més per­tor­ba­dor puig que aquesta plaga s’està este­nent a escala mun­dial sense pos­si­bi­li­tat de vacu­nar-nos.

La coin­cidència ha fet que en aquest meu rei­nici, que si la salut m’ho per­met serà set­ma­nal, l’amic Fran­cesc Cabana ens ha dit que es reti­rava a mit­ges, i hi té tot el dret. A més, ens exposa les seves raons per­so­nals com a dis­culpa, unes raons que com­pre­nem i l’acom­pa­nyem en el seu dolor. A l’any 1969 vaig començar a tre­ba­llar a Banca Cata­lana i ben aviat el vaig conèixer. És una per­sona molt atenta, molt sen­zi­lla, molt aus­tera, que ales­ho­res amb un dos cavalls anava a visi­tar qual­se­vol ofi­cina o a tro­bar-se amb pre­si­dents ban­ca­ris, d’empre­ses, de mul­ti­na­ci­o­nals, i fins i tot polítics. Les moque­tes mai l’han cap­ti­vat. Per al nos­tre diari i per als lec­tors ha estat un pri­vi­legi tenir-lo cada diu­menge, perquè colum­nis­tes així, des­gra­ci­a­da­ment, no abun­den, i menys comen­ta­ris­tes i ana­lis­tes del món de l’empresa i de l’eco­no­mia. Honest en els seus comen­ta­ris, pul­cre i res­pectuós en les for­mes, ens ha ense­nyat que es pot ser un gran colum­nista guar­dant sem­pre la cor­recció.

Tota la seva vida ha tre­ba­llat pel país, i la seva apor­tació intel·lec­tual, reco­llida en una gran quan­ti­tat de lli­bres i arti­cles, ja és impres­cin­di­ble per conèixer la nos­tra història i fins i tot els nos­tres fra­cas­sos que com a soci­e­tat hem tin­gut al llarg dels anys. Coneix per­fec­ta­ment la història de la bur­ge­sia cata­lana, l’empre­ne­dora que a més de crear empresa va crear mol­tes ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals, espor­ti­ves, sanitàries... de tot tipus, que avui seríem incapaços de crear, i ja ens ve just de poder-les man­te­nir. I també la dels seus des­cen­dents, que per a la gran majo­ria el país ha pas­sat a ser només un mitjà per fer diners i no un objec­tiu social, com ho va ser per als seus ante­ces­sors. També, amb l’hones­te­dat que sem­pre ha tin­gut, Cabana ha escrit sobre els fra­cas­sos, les seves con­seqüències i els seus cul­pa­bles. El seu lli­bre sobre Banca Cata­lana, que va viure i patir des d’una posició de pre­e­minència, és un refe­rent i encara avui és una pàgina de la història negra del que per a alguns va ser una tran­sició modèlica de la dic­ta­dura a la democràcia. Man­te­nir la seva fide­li­tat a uns lec­tors i a un diari des del 18 d’abril de 1978, fins i tot quan estava hos­pi­ta­lit­zat, demos­tra el seu nivell de com­promís, i avui nosal­tres, agraïts, només podem dir-li mol­tes gràcies i que gau­deixi d’un des­cans ben meres­cut i de la mitja reti­rada. És en aquests moments de gran incer­tesa, que alguns en diuen de pen­sa­ment prim, en què ens pro­me­ten solu­ci­ons fàcils a pro­ble­mes molt difícils, que les refle­xi­ons i els conei­xe­ments de per­so­nes tan capa­ces i patri­o­tes com en Fran­cesc Cabana ens aju­den.