Els castellans són pobres

Castella-la Manxa, la seva, la que governa, la que hauria de fer créixer, la que hauria d’enriquir, és pobra. El més rellevant de l’astracanada de García-Page és l’explícit reconeixement que presideix una comunitat pobra, perquè l’hi han fet ells. Està bé que reconegui que fa 45 anys que viuen dels altres. Està bé que reconegui que aquests altres som els catalans i està bé que formuli amb tanta claredat allò de què fa tant que ens queixem. Consideren que la riquesa dels catalans és seva i cada any se n’enduen la que volen. Però el millor de tot és que aquesta somera (amb perdó de les someres) reconegui que la seva comunitat és pobra i que ha de continuar vivint de la solidaritat dels catalans i que precisament ens odien per això, perquè viuen de la nostra solidaritat, de l’espoli fiscal que nosaltres patim. Perquè 45 anys després, per desgràcia de tots, seva i nostra, no tenen cap més projecte estratègic per a la seva terra que xuclar de la nostra mamella. Quin profit n’ha tret, dels recursos i recursos que els han arribat per la via de la solidaritat? Quina riquesa han creat? Quina estratègia econòmica tenen per sortir de la pobresa? Cap. La seva zona de confort és el subsidi, la subvenció, la paga pública, l’administració sobredimensionada. La Castella-la Manxa pobra d’avui no és una herència del franquisme. És la que han construït tres presidents socialistes que han manat 40 anys: Bono, Barreda i Page.