Les bones persones

“Pels seus fets els coneixereu”, diuen les escriptures. No diuen pas “pel que diuen els coneixereu”. O sigui, que una persona es proclami a si mateixa “bona persona”, o fins i tot “molt bona persona”, no vol dir, ni remotament, que en sigui. El fet d’autoproclamar les pròpies excel·lències acostuma ser senyal inequívoc del contrari. Si un és o no és bona persona, ho han de proclamar els seus fets, no ell. El paràgraf anterior ve a tomb per les paraules dites en algun moment per un destacat polític del país que es contraposen totalment amb moltes actuacions seves que es van coneixent aquests darrers dies i setmanes, actuacions que, per no entrar en terrenys relliscosos, podríem dir que són, com a mínim, de molt dubtosa qualificació. Una de les coses més perilloses per als països, per als partits i per als polítics són els líders carismàtics i indiscutibles en els quals les persones creuen a ulls clucs i que sovint s’acaben convertint en monstres que ho destrueixen tot i s’acaben destruint a si mateixos. Em sembla que això és el que ha passat en el cas que ens ocupa i que tothom podrà situar sense donar gaires més dades.