El voraviu
Sempre quedarà xiular
És refugi del procés, que, com l’energia, es transforma però no es destrueix
Les de Cabassers i Tarragona han sigut les primeres, però no seran les últimes xiulades al president de la Generalitat, Salvador Illa. Està escrit. On hi hagi gent hi haurà xiulada. Al president del 155 la xiulada li va (i li anirà) en el càrrec i en el sou. Per fulls que giri! I més xiulada, segurament, com més fulls giri! Està previst així en els manuals d’acció del govern i està programat així en els manuals d’acció de l’oposició parlamentària i, sobretot, està escrit així en el full de ruta de l’oposició independentista civil. Com al món hi ha tant de Rick Blaine (Humphrey Bogart) i tanta Ilsa Lund (Ingrid Bergman) a qui sempre ens quedarà París, també hi ha centenars de milers d’independentistes als quals sempre ens quedarà el xiulet. Al procés (o com en vulgueu dir) li passa com a l’energia. Ho va formular el físic anglès James Prescott Joule i ens en vàrem fer devots en el batxillerat. L’energia ni es crea ni es destrueix, es transforma. El procés ni el destrueix el 155. Ni el destrueix la seducció ordenada per l’Íbex i executada per Sánchez. Ni el destruiran els fulls que aconsegueixi girar Salvador Illa. Mentre persisteixi l’actual ordre de coses, el xiulet es mostrarà com un refugi segur del procés. I xiularà. Xiularà molt, bo i que xiulets d’ase (i qui diu d’ase diu de dirigent estat d’ERC) no arribin al cel i pugin a amagar-se a Montserrat. Xiularà molt, bo i que sigui Illa qui es regali amb la il·lusió i la fal·làcia de la pluja de milions al Parlament.
