Els altres governadors generals

La “rara astúcia” –que deia l’antiga “Codorniz”– del govern Suárez de nomenar “gobernador general de Cataluña” qui ha de ser, simplement, delegat del govern a Catalunya ha provocat la natural i ingènua irritació dels qui creuen, encara, que Suárez pot ser sensible –perdó pel joc de paraules– a la sensibilitat catalana. Espero que provoqui, també, una resposta política oficial prou eficaç; cal aprofitar l’acció que ens menysté per a demostrar que és possible una reacció de dignitat elemental.

Però hi ha un altre aspecte, en aquest tema, que potser val la pena de tenir en compte. Parlaré del títol, només, i no del contingut del càrrec.

El “governador general” és un títol que ja existeix en la història de Catalunya. Es fàcil trobar-ne referències en la Gran Enciclopèdia Catalana.

El governador general és un càrrec que fou creat vers la meitat del segle XIV com a substitució del de procurador general. El procurador general representava els reis de corona catalano-aragonesa, i durant el segle XIII el rei nomenà un procurador general per a cada un dels seus Estats; al Principat i als regnes d’Aragó i de València, la procuració era detinguda per membres de la noblesa. El segle XIV tendí a vincular-se a una persona de la família reial, normalment el primogènit; actuava a través de lloctinents nomenats per ell o directament pel rei, i era assistit per una cúria formada per un assessor i altres oficials.

Durant el regnat de Pere el Cerimoniós, a partir del 1344, el procurador fou convertit en “governador general” vinculat a l’hereu de la corona catalano-aragonesa, al primogènit o, si no, a un infant, dotat de caràcter universal sobre tots els regnes de la corona i permanent, amb jurisdicció ordinària emanada de la llei i no per nomenament. Disposava d’una cancelleria, amb canceller, vicecanceller, algutzirs i escrivania. Desaparegué pràcticament a l’inici del segle XVI amb la instauració dels lloctinents generals i les audiències.

Aquests governadors generals han fet un paper específic en una fase de la nostra història nacional.

N’hi ha uns altres, però, de “governadors generals de Catalunya”, que no són pas de bona memòria. Van lligats a la suspensió de l’Estatut de Catalunya per part de la República. El 1934, el govern central creà aquest càrrec per tal que assumís els poders que l’Estatut atorgava al govern de la Generalitat. El càrrec perdurà fins al febrer del 1936.

Hi tornen, doncs?

Contra el títol de “governador general” tenim, per tant, dos arguments històrics (a més d’altres):

1. Ja el tenim “registrat” en català, des del segle XIV, amb un contingut que no és el que ara ens volen imposar.

2. Ressuscitar el títol “gobernador general de Cataluña” creat el 1934 amb una intenció clarament anti-govern català és, en les presentes circumstàncies, una greu ignorància o una més greu malícia.