Soc panelletista

Hi ha una explicació molt simpàtica de l’origen del costum de menjar castanyes per Tots Sants –o més exactament, el dia de Difunts: en altres temps els campaners es passaven la nit que va del dia de Tots Sants al dels Morts tocant les campanes de les esglésies i convents, per tal que els fidels recordessin que havien de pregar pels difunts. Era una feina molt dura, i arribava un moment que els campaners havien de recuperar les forces, i el més natural era aprofitar la fruita del temps, les castanyes… oportunament acompanyades de vinet.

És perfectament comprensible que s’afegissin al piscolabis molts veïns que no eren pas campaners, i el costum s’anà estenent i perfeccionant: van aparèixer les torradores de castanyes, i els forners van entrar en el joc preparant els panellets.

Les campanes ja no sonen, i les poques que sonen no les sentim, però el costum gastronòmic ha perdurat. Les commemoracions religioses han donat sempre molta importància a la satisfacció del paladar, i el nostre poble ha unit tradicionalment els diversos moments de l’existència –el naixement, el bateig, la primera comunió, el casament, la mort– a molt concretes manifestacions alimentàries, des dels confits als àpats funeraris. El caràcter progressivament laic de la societat ha fet que aquests costums afluixessin la seva visible vinculació amb el sentiment religiós, del qual eren un complement.

Ara, la fórmula harmònica pietat-gastronomia és atacada per una altra banda: l’econòmica.

El preu de les castanyes torrades fa uns salts espectaculars –ja se’n venen a duro la peça– i els panellets de pastisseria s’enfilen de 1.200 a 1.500 pessetes el quilo. Diuen els pastissers que no saben què se n’ha fet, d’aquells senyors que entraven i demanaven un quilo de panellets. La majoria en compra una modesta bosseta.

És el drama de la pastisseria popular. Els nostres avantpassats es van inventar un folklore gastronòmic fet amb ingredients bàsics –l’ametlla, per exemple– i avui dia aquestes matèries naturals són les més cares. Són les que ells tenien a l’abast de la mà, i no les consideraven pas un luxe. Més luxe era un pollastre, això que ara –degenerat– trobem a cada passa. El que passa és que no es poden “fabricar” ametlles com es fabriquen pollastres, salsitxes de frankfurt o d’altres productes seriats. Cada ametlla ha de fer-se a l’arbre. I cada castanya.

Naturalment, també s’han introduït els panellets industrials, i ja es pot témer que per raons econòmiques puguin tenir èxit. No sé si hi ha gaire gent que prefereixi menjar dos panellets bons que no pas quatre de falsificats. Jo ho celebraria. Posats que atipen força, els panellets són un dels pocs aliments que ens poden ajudar a saber valorar la qualitat per damunt de la quantitat. Aprofitarem la lliçó?

En triar el bon panellet, doncs, defensem la tradició autèntica i rebutgem el consum del “folklore” mixtificat.