Cromos

Passejant pel mercat de llibres vells que cada diumenge, al matí, se celebra al mercat de Sant Antoni, he descobert amb sorpresa la vitalitat dels cromos. (El poble es va fer seu aquest mot, reducció del culte “cromolitografia”, en el qual la forma prefixada grega “cromo” significa color). Al costat de les parades de llibres, de revistes, de monedes, de gravats, etc., els taulells dels cromos eren molt concorreguts.

No em refereixo ara a l’interès que el col·leccionista adult pugui tenir per aquests modestos però significatius testimonis d’uns temps ja llunyans; el que no m’imaginava és que hi hagués tants infants, i fins i tot adolescents, que com els infants de cinquanta anys endarrere es dediquessin a l’entreteniment de recollir cromos, canviar-los i enganxar-los en els àlbums corresponents. Observava els nois i les noies que dialogaven amb els venedors i admirava amb quin coneixement de la matèria citaven sèries o perseguien exemplars que els mancaven.

M’era impossible de desxifrar el codi que uns i altres feien servir per a entendre’s, tan de pressa i amb tanta precisió. Un nen allargava a la dona del taulell un paquetet, lligat amb una goma elàstica, i deia: “N’hi ha 214”. Pel que sembla, aquest lliurament de cromos –que el marrec tenia repetits– donava dret a tirar-ne un nombre determinat d’altres models. Les preguntes eren contínues: “¿Que en té dels de la guerra aèria, de la fauna, de futbol…?”

La majoria, es veia ben clar, eren habituals. Força nens anaven acompanyats dels pares –vull dir “del pare”: no tenim (masclistes com som) com altres pobles un mot diferent que serveixi per a dir pare i mare alhora–, que els ajudaven a mirar i a apuntar; probablement, la mare s’estava a casa preparant el dinar o feinejant, i el pare dedicava una estona del matí dominical a la il·lusió del fill.

He dit que apuntaven… Efectivament, de cop he recuperat una guspira de la meva infantesa: cada infant duia un paperet escolar, en el qual havia escrit tot de números –34, 35, 43, 49, 57…– que identificaven els cromos encara no posseïts. I amb quin entusiasme marcaven una creu damunt el 35 quan el trobaven! Eren paperets gairebé migpartits de tant plegar-los i desplegar-los…

El “comerç” també es feia fora de les parades, directament entre els menuts col·leccionistes, alguns dels quals se citaven per al diumenge següent prometent l’intercanvi de noves meravelles.

Els cromos eren la nostra televisió d’infants, i jo m’equivocava, fins ahir, quan creia que era un entreteniment que ja havia estat “superat”. M’equivocava perquè havia oblidat que els cromos eren –i són, doncs– més que un entreteniment: una passió. La passió de posseir i, sobretot, d’omplir fulls d’àlbum. “Ja en tinc cinc de plens” expressa una satisfacció indescriptible. Jo penso que aquesta voluntat de “completar” una feina és profundament positiva, i l’actitud dels nens que diumenge intercanviaven cromos no pas perquè feien bonic, sinó perquè els “necessitaven”, no m’ha semblat gens pueril, ben al contrari: era un exercici de maduresa, en el sentit que valorava la paciència, el rigor i el mètode com a eines per a assolir l’objectiu desitjat.