El tràmit
El seu tràmit consistia només a canviar una lletra, la que diferencia ‘Miguel’ de ‘Miquel’
Un senyor eixerit de Girona, en aquella edat en què hom creu haver-se guanyat el dret al respecte i a un tracte preferent, va anar un dia tot decidit al Registre Civil per fer un tràmit tan senzill com canviar el nom del castellà al català, ja que no volia, a aquestes alçades de la vida, arrossegar més les conseqüències d’una imposició. No era, doncs, un canvi de nom per motius frívols, ni per efectes d’un trànsit de sexe o perquè fos un nom de pronúncia difícil o motiu de befa; tampoc no era un tràmit amb circumstàncies especials, informes mèdics o tècnics, testimonis o credencials. El seu tràmit consistia només a canviar una lletra, la que diferencia Miguel de Miquel.
Decidit i sense pressa va anar a les oficines del Registre Civil sense cita prèvia i, això sí, el van atendre al moment. Però només per informar-lo. Preguntat per la qüestió, els va dir que volia saber com havia de fer-ho per canviar-se el nom de Miguel a Miquel, vaja, posar el nom en català. No sé si amablement o amb indiferència, li van donar un full –fotocòpia en blanc i negre en paper reciclat– dient-li que entrés a Google i cliqués l’enllaç “Seu judicial Registre Civil de Girona”, remarcant-li en groc llampant aquestes indicacions i, escrit a mà, “còpia de DNI i volant de padró”.
Tot i això, en Miquel (inscrit Miguel encara) va fer el que li van dir, amb la mala sort que a l’entrar a Google i clicar, ho va fer al link d’una gestoria que ofereix fer tràmits al Registre Civil; llavors va emplenar les dades que li demanaven i va pagar els 48,28 euros exigits, tot i ser un tràmit gratuït. Es va ensumar l’error quan, en rebre el correu, va veure el remitent: una gestoria de Jaén! Per si no fos prou, un cop obtingut el volant d’empadronament després de fer cua a l’ajuntament –sorprèn que les administracions no estiguin connectades per obtenir dades que necessiten contínuament– va haver de demanar cita prèvia per mitjà del web del Gencat, quan no hi està obligat per llei, i quan va aconseguir entrar-hi, no va poder superar la dificultat de seleccionar les poques dates disponibles, per raons tècniques incomprensibles. Finalment va obtenir hora, per al desembre d’aquest any. No sé com ho veieu, però a mi em sembla inacceptable aquest tracte a la gent gran.
