El nacionalisme espanyol

Existeix. I tant que sí! Ara, apuntalar-lo sempre en els Reis Catòlics és més que discutible. La devota, instruïda i fidel Isabel I mai no va deixar de dur al front la corona de Castella. I el no tan devot, ni instruït ni fidel, però sí faldiller inguarible, Ferran II, tampoc no va deixar mai de dur al front la corona d’Aragó. Unió política? De cap manera. Mentre que Isabel enviava vaixells plens de missioners (i armats, per si els pirates) cap a les Índies, el seu cònjuge es preocupava dels seus dominis del Mediterrani, i castigava amb pena de mort qualsevol súbdit seu que intentés fer les Amèriques. El resultat és evident: només la llengua castellana (sense oblidar la portuguesa) es parla avui en aquelles terres. Els anomenats Reis Catòlics podien considerar-se “reis espanyols”, però encara no Reis d’Espanya... El primer va ser Carles I, mal mirat pels castellans (no sabia parlar castellà) i ben mirat pels catalans (la celebració del seu títol d’emperador romà germànic va ser celebrat a Barcelona, al final de la Rambla). Però el nacionalisme espanyol no en vol saber res, de tot això.