Miracle verd

En força indrets de Cata­lu­nya, on la deser­ti­fi­cació comença a fer estralls a través del canvi climàtic, cer­tes acci­ons huma­nes i els efec­tes de l’erosió; hom adver­teix com cer­tes espècies vege­tals són capa­ces de defen­sar de forma numan­tina la seva plaça tot impe­dint cedir la terra a l’esmen­tat ene­mic des­truc­tor. La màxima expressió d’aquest feno­men heroic la tro­bem en les que jo ano­meno com a “illes de gar­ric”; mon­ti­cles de terra coro­nats de verd i poblats per una comu­ni­tat vege­tal on des­taca un arbust ultra­re­sis­tent al clima extrem i a la sequera ano­me­nat gar­ric (Quer­cus coc­ci­fera). Si lle­gim cor­rec­ta­ment el que aques­tes illes de ver­dor ens expli­quen, ens ado­na­rem que, men­tre l’entorn cir­cum­dant s’ha ren­dit a la devas­tació abso­luta, el gar­ric en canvi, amb les seves pro­fun­des arrels for­ta­ment anco­ra­des a la terra, la dis­po­sició del seu bran­catge pro­tec­tor i la resistència a la sequera, ha defen­sat amb heroïcitat el seu espai vital, que en mol­tes oca­si­ons ha que­dat com­ple­ta­ment aïllat. Aques­tes peti­tes bios­fe­res de vida rode­ja­des de deso­lació em trans­por­ten a la lec­tura d’El petit príncep en el seu minúscul pla­neta o al poblat gal de l’Astèrix que ha resis­tit a una pode­rosa invasió cir­cum­dant. El fet que aquest petit vege­tal humil però heroic hagi acon­se­guit sobre­viure, men­tre al seu vol­tant dese­nes de tones de sòl fèrtil han cedit a l’efecte devas­ta­dor de l’erosió, el fa al meu enten­dre molt gran. Plan­tar glans de gar­ric en zones amenaçades per l’erosió seria en defi­ni­tiva la meva reco­ma­nació si even­tu­al­ment volem man­te­nir pixe­la­des de verd cer­tes zones del país.