Miracle verd

En força indrets de Catalunya, on la desertificació comença a fer estralls a través del canvi climàtic, certes accions humanes i els efectes de l’erosió; hom adverteix com certes espècies vegetals són capaces de defensar de forma numantina la seva plaça tot impedint cedir la terra a l’esmentat enemic destructor. La màxima expressió d’aquest fenomen heroic la trobem en les que jo anomeno com a “illes de garric”; monticles de terra coronats de verd i poblats per una comunitat vegetal on destaca un arbust ultraresistent al clima extrem i a la sequera anomenat garric (Quercus coccifera). Si llegim correctament el que aquestes illes de verdor ens expliquen, ens adonarem que, mentre l’entorn circumdant s’ha rendit a la devastació absoluta, el garric en canvi, amb les seves profundes arrels fortament ancorades a la terra, la disposició del seu brancatge protector i la resistència a la sequera, ha defensat amb heroïcitat el seu espai vital, que en moltes ocasions ha quedat completament aïllat. Aquestes petites biosferes de vida rodejades de desolació em transporten a la lectura d’El petit príncep en el seu minúscul planeta o al poblat gal de l’Astèrix que ha resistit a una poderosa invasió circumdant. El fet que aquest petit vegetal humil però heroic hagi aconseguit sobreviure, mentre al seu voltant desenes de tones de sòl fèrtil han cedit a l’efecte devastador de l’erosió, el fa al meu entendre molt gran. Plantar glans de garric en zones amenaçades per l’erosió seria en definitiva la meva recomanació si eventualment volem mantenir pixelades de verd certes zones del país.