Pastissers

Vinc de la pas­tis­se­ria. A casa no som fanàtics de les postres dol­ces, però jus­ta­ment per això, perquè no ens ho empas­sem tot, som devots dels dolços de cate­go­ria i fugim com gat de l’aigua de les bom­bes d’edul­co­rant, pura sobre­dosi de calo­ries bui­des de gust, que pro­li­fe­ren arreu.

El ter­reny de joc, però, es va estre­nyent dramàtica­ment. Vinc de la pas­tis­se­ria avui perquè demà (avui per als que ho lle­giu) ja no hi podré tor­nar, com a mínim a com­prar. Hi podré anar per agrair un cop més als pro­pi­e­ta­ris de la pas­tis­se­ria Pujol, de Bes­canó, tots els anys que ens han fet dis­fru­tar, i no els diré que se’ls tro­barà a fal­tar perquè ho saben de sobres i perquè es tracta de desit­jar-los una feliç jubi­lació, que també hi tenen dret.

Mig segle de comerç dolç de qua­li­tat i un negoci en marxa, amb cli­en­tela fixa i pres­tigi més enllà de la comarca no ha evi­tat un tan­ca­ment que, si no hi ha un viratge impre­vist, sem­bla defi­ni­tiu. No tots els nego­cis fami­li­ars poden aspi­rar a per­pe­tuar-se amb relleu gene­ra­ci­o­nal, però quan un comerç d’ofici com una pas­tis­se­ria que marxa a velo­ci­tat de cre­uer com aquesta no des­perta interès per donar-li con­tinuïtat és que soci­al­ment estem per­dent valors vin­cu­lats al tre­ball, a la cre­a­ti­vi­tat i també a la pros­pe­ri­tat per­so­nal. Ras i curt, for­mem noves gene­ra­ci­ons amb la idea de tre­ba­llar el mínim, si pot ser en el sec­tor públic –que paga més bé i és per tota la vida–, els insis­tim que amb menys també es pot viure i que tenir un negoci propi és només font de mal­de­caps (amb les admi­nis­tra­ci­ons com­pli­cant la vida, tot sigui dit). I així for­ners, pas­tis­sers i altres ofi­cis que s’hi posen de negra nit, sis dies a la set­mana, es van extin­gint. Fa un any va tan­car la històrica pas­tis­se­ria Coll­boni, en ple car­rer Major de Palamós, al cor de la Costa Brava. Si una màquina de fac­tu­rar com aque­lla no va tro­bar con­tinuïtat...

Un petit comerç que tanca té alguna cosa de fracàs social. Si no fa sim­ple dis­tri­bució sinó que hi ha un ofici al dar­rere, l’alerta creix. Si, de postres, és un negoci que fun­ci­ona, que hagi de tan­car és un signe de decadència col·lec­tiva: tots adot­ze­nats a la cua del super­mer­cat amb el tor­tell de pas­tis­se­ria indus­trial a la mà. I sense pro­tes­tar...