Els Corleone de Síria

Molts de vostès han vist la pel·lícula El padrí (1972), obra mestra dirigida per Francis Ford Coppola que ens explica la història de la família Corleone, uns mafiosos encapçalats per Vito, figura interpretada de forma magistral per Marlon Brando. La màfia es trasllada de la pobra Sicília a la rica Amèrica, però mantenint el mateix esperit: fidelitat personal i lleialtat al cap del clan amb uns rituals gairebé feudals, una concepció sagrada de la família i una religiositat fervent que contrasta amb la brutalitat que practiquen quan eliminen algun enemic. L’hereu de Vito és Sonny (James Caan), impulsiu i fanfarró, mentre que el germà petit, Michael (Al Pacino), està lluny d’aquest món i fins i tot té una xicota anglosaxona (Diane Keaton). Quan el cap familiar és tirotejat i l’hereu és assassinat, criden Michael per encapçalar la família. El germà petit, que semblava inofensiu, resulta ser el líder més fred, calculador i despietat i assumeix a la perfecció el rol de líder mafiós assassinant tots els seus rivals, cosa que ni el seu pare havia fet. Per cert, a la pel·lícula no apareix en cap moment la paraula màfia perquè la màfia de veritat va amenaçar la Paramount i van haver de pactar-hi.

Oscar Wilde afirmava que la vida imita l’art més que no pas l’art la vida. Woody Allen ho va parodiar dient que la vida no imita l’art, imita la mala televisió. Segur que trobaríem exemples de tots dos casos, però ara ens fixarem en un cas real que imita l’art tan bé que sembla una còpia literal.

Síria és un país dominat per la família Al-Assad des de fa més de 50 anys. El patriarca, Hafiz, va arribar al poder l’any 1970 i ja no el va deixar fins que va morir, l’any 2000. Com molts països àrabs, és una dictadura disfressada de democràcia, amb eleccions fraudulentes. El líder exigia fidelitat personal, no perdonava la deslleialtat (va reprimir la revolta a Hama el 1982 provocant milers de morts), valorava molt la família (tots tenien càrrec) i també hi havia un component religiós, musulmà en aquest cas. Hafiz tenia un hereu, Bassel, que va fer la carrera militar, era el seu cap de seguretat, li agradaven els cotxes esportius i tenia un aire xulesc. En morir d’accident de cotxe el 1994, Hafiz va cridar Bashar, el fill menor, que estava estudiant a Londres per ser oftalmòleg i estava lluny de l’àmbit de la política. Quan Bashar va arribar a Damasc amb la seva dona Asma semblaven d’un altre món, tenien un aire europeu i gustos refinats. L’any 2000 Bashar va succeir el seu pare com a president a causa de la seva mort i l’any 2011, dins del context de les revolucions de l’anomenada Primavera Àrab, hi va haver una revolta a Síria que va ser reprimida de forma sagnant i cruel. Va donar lloc a la guerra civil siriana, que 13 anys més tard encara dura, amb diversos fronts oberts, més de mig milió de morts i milions de desplaçats. El germà petit va resultar ser el carnisser més important de la família.

Els Al-Assad han estat els Corleone de Síria i hem de donar la raó a Oscar Wilde: en aquest cas la vida ha imitat l’art. Fins i tot els cognoms gairebé coincideixen: Corleone és el nom d’un poble sicilià i té una etimologia incerta, però conté “leone”, que vol dir “lleó” en italià, i Al-Assad vol dir “el lleó” en àrab. Sembla pensat per un guionista de Hollywood. La diferència entre uns i altres rau en el fet que les accions dels Corleone són ficció i les accions dels Al-Assad, dissortadament, són una tràgica realitat que afecta milions de persones i que ha portat a la ruïna i la destrucció tot un país.