La mirada d’Heròdot
Josep Poch Clara. Catedràtic d’ensenyament secundari
La música i la pau
Jordi Savall és un músic català universal, probablement el més important del nostre país després de Pau Casals. Fundador de conjunts musicals com La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations, va tenir una formació inicial com a violoncel·lista i després es va especialitzar a recuperar la viola de gamba, un instrument oblidat des de la fi del període barroc. Amb dècades dedicades a la música antiga, s’ha dedicat també a difondre músiques tradicionals de tot el món i, juntament amb músics dels respectius països, ha enregistrat música balcànica, àrab, japonesa, grega, italiana, catalana i espanyola, entre altres. Un cop, malgrat l’odi històric que aparentment existeix entre turcs i armenis, va posar músics d’ambdues nacionalitats en un mateix conjunt, que primer es miraven de reüll però van acabar tenint una bona relació i fins i tot van ser amics. El discurs de Jordi Savall en favor que la música pot contribuir a la pau entre els humans és un missatge que hauríem de reivindicar des de tots els racons d’un món que no erradica les guerres malgrat que passin els anys i els segles.
Als anys 90 del segle passat, mentre assistíem horroritzats al macabre espectacle de les guerres balcàniques i el setge de Sarajevo, el grup de rock irlandès U2 va decidir comprometre’s amb els habitants d’aquesta ciutat. Durant les seves gires feien transmissions en directe amb Sarajevo on diferents persones en un búnquer saludaven els assistents al concert des d’una pantalla gegant i els demanaven que si us plau fessin alguna cosa per detenir la tragèdia quotidiana a la qual estaven sotmesos. Després de l’arribada de la pau el 1995 i quan hi va haver un escenari prou reconstruït per fer un concert, U2 van fer una actuació a Sarajevo. Va ser el setembre de 1997 a l’estadi olímpic, davant 45.000 persones. L’emoció que van sentir els espectadors i els músics de la banda en trobar- se finalment després d’anys de veure’s telemàticament va ser indescriptible. Bono, el cantant, va perdre la veu en alguns moments de l’actuació, però no va tenir importància; posava el micròfon enfocant al públic i aquest cantava en comunió total amb el grup. “Kiss the future!” (Beseu el futur!), els deia Bono enmig d’ovacions. Després d’un trauma com el que havien passat, només tenien ganes d’oblidar els mals moments i mirar cap endavant amb la música d’U2 sonant a tot volum.
Una dècada abans, en ple apartheid sud-africà, el músic nord-americà Paul Simon (l’excompany d’en Garfunkel) va viatjar a aquest país per treballar amb músics negres i produir Graceland, un disc de fusió entre el pop-rock i les músiques africanes que va obtenir el premi Grammy a l’àlbum de l’any el 1987. Algun cretí de l’ONU el va renyar per “haver trencat el boicot internacional amb Sud-àfrica” sense adonar-se que el que feia Simon precisament era donar a conèixer internacionalment la música i la cultura dels oprimits pel règim de l’apartheid. Com que no se li va permetre fer un concert a la República Sud-africana, el va fer al país del costat, Zimbàbue, al febrer de 1987. Milers de persones hi van anar des del país de l’apartheid per assistir-hi. A l’escenari, un blanc, i tota la resta, músics negres i fusió de músiques, i el públic, també una fusió de blancs i negres, locals i estrangers, ballant i cantant plegats.
La vida sense la música no tindria sentit, deia Nietzsche. La música desperta emocions, sentiments, uneix i agermana les persones i els pobles. És la mala política, la que produeix guerres, dictadures, setges, apartheids i tot tipus de disbarats.