Illa a Madrid, a mi em fa sentir malament

No vull fer pro­pa­ganda, només expres­sar un sen­ti­ment: veure el pre­si­dent de la nos­tra Gene­ra­li­tat –que estic con­vençut que ho vol ser de tots i deu tenir bona intenció (com molts dels seus o dels qui li donen suport)– repre­sen­tant-nos ins­ti­tu­ci­o­nal­ment en la demos­tració mili­ta­rit­zada del 12-O a Madrid, amb el rei que va fer els dis­cur­sos de l’octu­bre del 2017, que estan ben enre­gis­trats, em fa sen­tir mala­ment. I, com a mi, a molts. Ima­gino que ell, n’Illa, deu ser bona per­sona, segur!, però repre­senta una nació mil·lenària molt mal­trac­tada per Espa­nya: cer­ta­ment, va defen­sar el menys­pre­a­ble 155, no es va alçar per l’empre­so­na­ment poli­tit­zat del seu pre­de­ces­sor i de con­se­llers del govern català, i juga amb les aigües tèrbo­les i tèbies per lide­rar el país. Fa equi­li­bris dig­nes d’un circ amb l’ego­isme malaltís de mol­tes comu­ni­tats (que són dels seus) i amb els qui direc­ta­ment exer­cei­xen i dis­se­mi­nen l’odi anti­ca­talà: els uni­o­nis­tes de dre­tes. En fi: quina tris­tor! Ens calen líders valents, corat­jo­sos, que par­lin clar i assu­mei­xin què repre­sen­ten. Pre­si­dent, no ens ven­gui, lideri una petició que té força a veure amb els drets humans bàsics i els drets civils i polítics.