Salut mental: passem a l’acció?

Les baixes laborals han crescut moltíssim els darrers anys i el concepte de salut mental ressona amb força: tots comencem a entendre alguns dels nostres malestars i les agendes dels psicòlegs s’omplen a la mateixa velocitat que les consultores de recursos humans s’afanyen a publicar articles sobre la qualitat del treball, però... Realment fem accions (organitzacions i persones) que demostrin un canvi real en el benestar de tots més enllà de la teoria?

Part de la rotació de personal entre organitzacions té com a motiu principal el malestar emocional i físic: el ‘burnout’ i el ‘mobbing’ són conceptes que es treballen amb confiança a les consultes de psicologia, per exemple. No obstant això, realment podem creure que aquestes situacions es poden abordar amb sinceritat davant l’empresa? Podem dir al nostre o a la nostra cap que no ens sentim prou valorats o que no dormim, que ens cauen els cabells i que sentim dolor físic perquè ens veiem sobrepassats, per exemple? Puc assegurar que no, que moltes persones continuen obligades a mentir en el moment d’explicar alguna d’aquestes situacions per por de sentir-se jutjades, incompreses i per por de tancar-se portes.

Parlar clar i parlar de preocupació, ansietat o dels símptomes físics que deriven del malestar crònic i, per consegüent, d’un deteriorament laboral... no agrada.

Cal abordar les inquietuds i aprendre a tenir converses difícils, perquè són necessàries per a la millora. Cal treballar les inseguretats, cal despendre’ns de les pors, cal valorar els equips com a grups de persones que es complementen, no que competeixen. Cal generar espais de treball menys infantilitzats: no cal un responsable de felicitat, ni cap tassa motivadora solucionarà les situacions de malestar en el lloc de treball. El camí està en l’empoderament, en la responsabilitat individual de promoure relacions adultes, sanes i equilibrades entre el fet de donar i rebre i. La millora comprèn saber afrontar amb resiliència els problemes que ens planteja la vida perquè, per molt que no ens agradi, de dies bons i dolents n’hi haurà sempre.

Una perspectiva realista i sincera obre moltes portes cap a l’autoconeixement i ens ajuda a saber on som a identificar què és el millor per ambdues parts, empreses i persones. A vegades l’acord és possible, a vegades els objectius són diferents i cadascú ha de seguir el seu camí... no passa res si es fa des d’una perspectiva constructiva: quantes empreses efectuen reunions de sortida quan es desvincula un treballador? Aquest tipus de converses són molt enriquidores per ambdues parts, però molts veuen encara la renúncia com una traïció o veuen l’acció de preguntar com una debilitat, quan realment és una mostra de valentia i de creixement.

Qui no recorda el passat està condemnat a repetir-lo i la salut mental és un concepte prou important i urgent perquè quedi delimitat a les bones intencions. Així, doncs... passem a l’acció?

(*) Psicòloga amb habilitació sanitària i RH. Col·legiada número 22.223 Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya