Opinió

Imparell en negre sobre blanc

Domínguez sembla haver adquirit el bon costum de reservar-se una nit pel Sunset, on declara sentir-se com a casa

Hi ha celebracions que no requereixen multituds ni xifres rodones per justificar-se. Tan sols la seva existència, la seva constància, la seva excel·lència ja són motius més que sobrats per destapar una ampolla del millor beuratge i brindar pel privilegi de ser-ne partícips. Va succeir fa uns dies al centre cultural de La Mercè, al cor de la Girona més vella, on la sisena edició del FlamenGi va presentar les seves credencials a través de la veu més resplendent i diàfana del planeta flamenc d’avui dia, la del cantaor de Huelva Arcángel.

Acompanyat de la guitarra impol·luta, serena i vibrant de Francis Gómez i envoltat d’una audiència escollida que va omplir el recinte, Arcángel va destapar el pot de les essències fins a fer estremir la història incrustada en unes pedres mercedàries tallades a l’edat mitjana. Una nova mostra de com en els temps actuals la veritable música popular s’enalteix pels marges de les carreteres secundàries, mentre els camins principals estan atapeïts de gegants d’aparença i vanitat que no són més que carcassa. Com tampoc ens caldrà consultar l’oracle per vaticinar que una situació similar succeirà aquest diumenge a la mateixa “ciutat dels setges”, on està anunciada una nova visita del pianista gadità Chano Domínguez. Reinstal·lat a la vora del Montseny després del seu retorn de Brooklyn en plena pandèmia, Domínguez sembla haver adquirit el bon costum de reservar-se una nit a l’any per compartir el seu art en la intimitat i el caliu d’un Sunset Jazz Club on declara sentir-se com a casa. Conscients del regal que suposa sentir a cau d’orella l’alè i el batec d’un músic que ha voltat pels més grans auditoris dels cinc continents, podem commemorar també plegats que es compleixen 45 anys de trajectòria sobre el negre i blanc de les tecles. Un temps en què ha impartit càtedra de flamenc i jazz amb alumnes tan avantatjats com el mateix Wynton Marsalis i mestres de condició inabastable com l’etern Paco de Lucía. Al Sunset, aquest diumenge, es presentarà acompanyat del contrabaixista Noam Wiesenberg, un d’aquests fidels escuders amb qui va compartir taula i escenari durant els 10 anys en què va viure a Nova York. Una oportunitat que no convé desaprofitar. Com tampoc cal fer-ho amb la cita històrica que tindrà l’irreductible Pi de la Serra al Teatre Mundial de la Bisbal d’Empordà el 25 d’octubre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.