Adeu innocència

El des­cens de la nata­li­tat, l’aug­ment del tele­tre­ball i, per tant, una major fle­xi­bi­li­tat per con­ci­liar; l’ampli­ació dels per­mi­sos de mater­ni­tat i pater­ni­tat, uns avis cada cop més en forma per tenir cura dels nets les hores que cal­gui, la des­a­pa­rició de pla­ces sub­ven­ci­o­na­des, l’incre­ment de cos­tos pels preus dis­pa­rats dels sub­mi­nis­tra­ments. Tot això va dur fa un parell d’anys les lla­vors nou esco­les bres­sol pri­va­des de la ciu­tat de Girona a fer pinya per dema­nar suport a l’Ajun­ta­ment. Però no van acon­se­guir gaire res més que diàleg. Fa unes set­ma­nes vam saber que s’ha tan­cat la històrica Que­rubí, la del lla­pis blau al car­rer Bonas­truc de Porta, després d’una tra­jectòria de més de qua­ranta anys. En els seus ini­cis hi havien anat els meus nebots grans. I la pri­mera dècada d’aquest mil·lenni hi vaig pas­sar unes quan­tes i molt bones esto­nes amb els meus fills. Una part bonica d’amis­tats actu­als, tant seves com meves, venen d’aque­lla època. Les cir­cumstàncies can­vien i aquest tan­ca­ment és més que com­pren­si­ble, però entris­teix pen­sar que d’aquí a no res pas­sa­rem per allà davant i en comp­tes de veure i sen­tir als bal­cons aque­lles per­so­ne­tes menu­des, amb la bata de minúsculs qua­dres taron­ges i blancs i el coll de goma blau marí, o el xan­dall taronja llam­pant, hi haurà pisos nous. Tot passa. Tot muta. Néixer, créixer, apren­dre, morir, suc­ceir. La nostàlgia ens cons­tata que ens fem grans. També mol­tes altres coses, com ara el fet de tenir gai­rebé un any més que la fla­mant premi Nobel de lite­ra­tura. Em va fer feliç aquest reco­nei­xe­ment a l’escrip­tora sud-core­ana Han Kang, de qui fa uns pocs anys vaig lle­gir i gau­dir la per­tor­ba­dora, metafòrica i pre­mi­ada La vege­ta­ri­ana, en l’edició de l’ara també des­a­pa­re­guda edi­to­rial Rata Books. Aquesta novel·la, que la meva gai­rebé coetània va publi­car el 2007, men­tre jo entrava i sor­tia d’una escola bres­sol que ja no exis­teix, va tar­dar a ser reco­ne­guda. Al prin­cipi no va ser gens com­presa ni tole­rada pels crítics lite­ra­ris del seu país, perquè qüesti­ona hàbits mas­clis­tes into­ca­bles i cri­tica la violència i la repressió del sis­tema. Amb una pro­ta­go­nista que, arran d’un somni, es nega a men­jar carn, s’evoca el desig extrem d’esca­par-se de l’estruc­tura col·lec­tiva per asso­lir un estat d’abso­luta puresa i innocència. Com els àngels. Com els que­ru­bins.