Règims

Mentre fèiem els honors a una excel·lent “choucroutte” molt ben guarnida, algú encetà el tema de l’excés de pes i del règim per a eliminar-lo. I ja hi vam ser!

Érem sis amics, tres dels quals desitgen –des de fa temps– aprimar-se. Ho han intentat diverses vegades, amb èxit provisional, o sigui: han aconseguit de rebaixar uns quants quilos i no recuperar-los durant uns dies, o unes setmanes. Gradualment, però, han tornat a engreixar-se.

El plantejament que feia un de la colla em sembla molt enraonat:

–L’única solució és pesar-se cada dia. Si creus, per exemple, que el pes que et convé són setanta quilos i no vols superar-lo massa, vigila’t. El dia que vegis que peses setanta-un, suprimeix o redueix allò que engreixa, i el quilo sobrer l’hauràs perdut ben aviat. Continua el control. Es tracta d’atacar l’augment així que es presenta, i aleshores és fàcil. Si et distreus, i al cap de tres mesos o de mig any, t’adones que has augmentat sis quilos, la feina serà teva si vols tornar al pes inicial. Tornar endarrere és molt difícil; l’única possibilitat és no permetre que el pes faci un pas endavant…

Jo penso que en general mengem massa –i malament– i m’incloc en la crítica, tot i que no passo, des de fa molts anys, dels 63/64 quilos. Mengem massa d’una manera habitual, i això segurament és dolent. També és molt pitjor beure alcohol d’una manera sistemàtica que excedir-se un dia. S’ha perdut el costum del dejuni, que va tenir força influència mentre consistia en un imperatiu religiós; quan el precepte caducà, però, gairebé ningú no es decidí a continuar observant-lo per raons de salut.

Físicament i mentalment el dejuni no fa cap mal, n’estic convençut; ben al contrari, és un bon recurs per a restablir correctament una sèrie de funcions. Hi ha hagut grans dejunadors –per motius religiosos, polítics, higiènics, filosòfics– que no s’han afeblit pas amb aquesta pràctica, sinó que n’han sortit enfortits. Però prescindint d’aquests casos, que podríem qualificar d’excepcionals, un dejuni discret i periòdic és una eina que haurem de valorar positivament si som capaços de reflexionar amb serenitat.

El que passa és que la societat actual no afavoreix aquesta visió positiva del dejuni. Vivim en un clima d’“apoderament” de les coses, de vocació possessiva, i psicològicament estem formats per a conquistar, no per a renunciar.

La crisi general pot fer canviar les coses. Ja hi ha qui ha començat a dejunar de cotxe –que resultava indigest– o de televisió, que no sempre és interessant. La “crisi” pot ajudar-nos a exercir la “crítica”.

Dilluns que ve començaré el règim –anuncià la noia que seia al meu costat, un cop enllestí el pastís de formatge i la copeta de vi ranci.

–Dona, ara no ens esguerris els sopars dels dimecres…