Paperera mental automàtica

Prop de casa han inaugurat un bar, i ahir vaig donar-hi un cop d’ull tafaner. Quan ja me n’allunyava, em vaig girar, de cop, per mirar la façana: què hi havia, abans?

No he pogut recordar-ho. He passat centenars de vegades per aquesta vorera, però ara ja em falta la visió de I’establiment, el magatzem, el que fos que ocupava el lloc del bar actual.

Confessem-ho: gairebé no veiem res. O potser és més exacte dir que no enregistrem el que veiem, perquè jo “me’l sabia”, l’establiment desaparegut, mentre hi era. Però n’hi ha hagut prou que el substituís un altre per a oblidar el primer.

De fet, no veure les coses, no veure-ho “tot”, és una forma de defensa que té el nostre instint. Tots els ciutadans som bombardejats contínuament per milers de projectils o de crides visuals –simultànies!–, cada una de les quals aspira a obtenir la nostra atenció en perjudici de les altres. Totes les coses “volen ser vistes”: el cartell, el banc, el quiosc, I’aparador, l’altre aparador, el cotxe, el monument… i cada dia n’hi ha més. La competència és terrible, i si volguéssim atendre totes aquestes demandes d’atenció resultaríem immediatament desbordats i ens paralitzaríem. Ens paralitzaríem físicament i mentalment. Per a sobreviure i mantenir el nostre ritme –físic i mental, també– ordinari, no tenim altre remei que reduir el nostre nivell de curiositat i procurar que funcionin uns filtres que limitin la nostra possibilitat de reacció davant dels estímuls exteriors.

Així s’explica que ens costi tant de veure allò que considerem “normal”, allò que forma part del nostre entorn quotidià, i ja només enregistrem les crides d’atenció –els “missatges”, en diuen– més inesperades o més penetrants.

Els nostres sentits no paren de classificar i “estripar”, perquè si en el nostre cervell s’amunteguessin les “notes visuals” com s’amunteguen a la nostra taula les notes escrites, el col·lapse seria rapidíssim i total. És deliberadament, doncs, que no “volem” veure-ho tot, o que decidim de veure-ho d’una manera molt superficial, i per tant no ens ha de sorprendre que darrera d’allò que veiem perquè és nou no hi trobem cap rastre del que ja era vell. I el nou envellirà tan de pressa que ben aviat ho llençarem a la paperera del que és innecessari.

De tant en tant convé, penso, fer un exercici de redescobriment de la realitat. No és pas gens difícil i és a l’abast de tothom. Es tracta de tancar els ulls durant uns instants i pensar “visualment” en algun objecte que tinguem prop de nosaltres. Obriu els ulls, aleshores, i fixeu la mirada en aquest objecte, amb la màxima precisió i detall possibles. L’objecte agafarà un relleu i un interès inesperats, perquè gràcies a la ceguesa temporal haurem “netejat” els ulls de l’excés d’impactes.

Apliqueu el mètode, si us plau, al camp artístic, el moral, el social, el polític... Saber no veure –per aprendre a veure-hi millor.