Sant Lluc, resistint

La tendència a la pèrdua de les iden­ti­tats que la glo­ba­lit­zació ha anat impo­sant en tots els àmbits ha fet que a les fires locals cada cop els sigui més difícil man­te­nir la per­so­na­li­tat que les havia dife­ren­ciat de la resta. La d’Olot, cele­brada aquest cap de set­mana, n’és un exem­ple, però en podríem esmen­tar d’altres. Com en els dar­rers anys, el pro­grama ha estat la suma de peti­tes fires i diver­ses pro­pos­tes lúdiques i cul­tu­rals que, a còpia d’acu­mu­lació (mos­tres d’arte­sa­nia, bon­sais, roba, cot­xes, ali­ments de pro­xi­mi­tat, col·lec­ci­o­nisme..; visi­tes guia­des, actes per a la mai­nada... fins a un cen­te­nar d’acti­vi­tats), for­men un con­junt que obté una bona res­posta de públic. I, de fet, per Sant Lluc la ciu­tat s’anima molt, està més viva que mai, esdevé una mena de festa major petita, molt reco­ma­na­ble.

Ara bé, no té pro­pos­tes exclu­si­ves, d’aque­lles que posen la ciu­tat al mapa. A això ja fa temps que s’hi va renun­ciar. Els que havien estat els seus dos grans argu­ments dife­ren­ci­als, que eren la fira rama­dera i la Fira del Dibuix, ara són esde­ve­ni­ments ano­dins. La pri­mera, que fins fa poques edi­ci­ons encara mos­trava la seva potència al pas­seig de Sant Roc, s’ha reduït a un petit apa­ra­dor, gai­rebé tes­ti­mo­nial que tan­ma­teix té molt d’èxit entre la mai­nada. L’empo­bri­ment de les fires rama­de­res no és exclu­siu d’Olot, però crida l’atenció el fet que a pocs quilòmetres, a Banyo­les, man­tin­guin una fira de Sant Mar­tirià en molt bona forma, amb esforç, constància i dedi­cació. Pel que fa a la Fira del Dibuix, és un cas para­digmàtic. Una mos­tra que tenia un bon pres­tigi i era un refe­rent a nivell naci­o­nal –fins al punt que la diada del patró dels pin­tors era la jor­nada en què els res­tau­rants tre­ba­lla­ven més de tot l’any–, en poc temps l’han con­ver­tit pràcti­ca­ment en un mer­cat de dibuix i pin­tura adot­ze­nat, on es fa difícil dis­tin­gir un espe­rit propi.

Mal­grat tot, com que l’Ajun­ta­ment i les enti­tats impli­ca­des acon­se­guei­xen bas­tir cada any una oferta extensa, en què sem­pre hi haurà una cosa o una altra que ens resul­tarà atrac­tiva, Sant Lluc, sense excel·lir en res, resis­teix prou bé. És una fórmula que sem­bla tenir la con­for­mi­tat de les parts impli­ca­des, inclòs el públic. I que duri.