Dret o condemna?

Es detecta un cert triomfalisme a partir de la retallada d’un 5% del preu mitjà del lloguer des que se n’ha limitat el preu. És clar, en temps de missatges curts i simples, és fàcil enganyar sense dir mentides. Contents i enganyats, sí, perquè la cara B de la notícia és que s’ha desplomat l’oferta d’habitatge de lloguer perquè molts propietaris han optat pel lloguer de temporada –amb preus lliures– o, farts de les dificultats per cobrar el lloguer i de les conductes poc curoses o directament vandàliques d’alguns llogaters, han optat per vendre. I tot seguit, arriba Salvador Illa amb la promesa de construir 50.000 pisos nous, que som tan lliures de creure’ns-la (o no) com de recelar del que s’ha fet (o no s’ha fet) fins ara.

Tornem-hi: no pot ser que algú que cobra 2.000 euros nets al mes es converteixi automàticament en pobre si vol viure pel seu compte. El preu del lloguer s’ha de reduir a la meitat. Com? No n’hi ha prou intervenint el mercat, el de llarg termini i el de temporada. Tampoc serà suficient fer 50.000 pisos. No h’hi haurà prou eliminant llicències de pisos turístics. Ni obligant la Sareb a posar en el mercat el seu parc d’habitatge, en gran part fruit del rescat de la banca amb diner públic. Ni implementant ajudes a la rehabilitació. Ni legislant per afavorir que els 400.000 habitatges buits que es calcula que hi ha a Catalunya siguin una alternativa real. Ni amb polítiques públiques de reequilibri territorial per aturar el buidatge de la Catalunya interior, on hi ha bona part d’aquests habitatges desocupats. Ni implementant una garantia pública per cobrir els propietaris en cas d’impagament o deteriorament. Cap d’aquestes mesures –i tantes altres que se’ns poden acudir– resol el problema per si mateixa, però totes són imprescindibles.

No pot ser que el lloguer sigui una condemna en vida. Qui paga 1.000 euros al mes mai podrà estalviar per accedir a la propietat. Perquè, des de l’esclat de la bombolla immobiliària, el préstec hipotecari toca sostre en el 80% del valor de compra –i hem convingut que està bé per evitar decisions irresponsables–, però el 20% restant i l’import de les despeses han de sortir d’algun lloc que no sigui una herència que sovint no hi és ni se l’espera.