Enveja dels manyosos

No saben l’enveja que tinc, vull creure que sana, tot i que depèn del peu amb què m’aixequi, a tota aquella gent que és molt manetes. Els que mostren la mateixa habilitat per reparar una rentadora que per pintar un pis sencer, entapissar una vella cadira o recuperar una sabata esquerdada. Probablement s’han evitat en més d’una ocasió gastar una fortuna en un producte nou de trinca. O tornar-se bojos per trobar una alternativa idèntica a la que s’ha trencat perquè sents deliri per aquella i només aquella. O mil i una batalla amb les asseguradores per tal que es facin càrrec d’allò que per contracte els correspon, fins que arriba l’hora de la veritat i on havien escrit blat ara llegeixen ordi. Hi ha autèntics mestres de les petites reparacions, i cada cop hi ha més dones amb dots per apedaçar coses i deixar-les com noves –no fa tant que eren obligacions pròpies de l’home de la casa–. Si els envejo és perquè jo em trobo exactament a l’altre extrem. Som com el yin i el yang. A casa, la caixa d’eines és un element més de la decoració però la tenim perquè els pares ens van repetir fins a la sacietat que era un element imprescindible, comparable a la nevera o el llit. I encara ara no he percebut que em pot salvar la vida, però tampoc no fa nosa. Si els que compartim sostre canviem una bombeta, ja podem donar les gràcies. I això ho podem fer sense un tornavís i una clau anglesa. També és cert que sense l’abundant grup dels que no sabríem fer la o ni amb un cul de got, si ens referim a coses de casa, els professionals que tenen mans de plata es quedarien sense feina. No seré jo qui els enviï a l’atur. També confesso que, en el debat sobre els manyosos, la meva espècie preferida són aquells que mai s’han posat una eina a les mans però, un cop el procés està acabat, saps que es queixaran fins i tot del color dels ulls de qui ha solucionat el problema.