Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Lliçó des de Menorca
L’“Enciclopèdia de Menorca” –que edita, per fascicles temàtics, l’Obra Cultural Balear de Menorca, i és una obra d’extraordinària importància i molt ben presentada– dedica quatre quaderns a l’arquitectura rural (autors: V. Jordi i E. Taltavull). Són prop d’un centenar de pàgines que examinen detalladament l’obra humana modificadora del paisatge, i en les quals una colla d’esplèndides fotografies ens fan entrar pels ulls les característiques de l’arquitectura menorquina.
És evident que aquests quaderns tenen un gran valor documental, però jo hi veig, a més, una dimensió alliçonadora: la necessitat de respectar els valors propis de l’arquitectura de cada territori, que són uns valors culturals definidors.
En l’arquitectura rural menorquina, com en tota arquitectura tradicional, no hi ha res gratuït. La casa s’obre cap al sol del migdia, on hi ha el pati, i a vegades una porxada, mentre que és molt tancada la façana nord, a la qual s’adossen magatzems i edificacions auxiliars perquè actuïn com una cambra d’aire que protegeix la casa del fred de l’hivern i de la tramuntana.
Un altre aspecte característic de l’arquitectura rural menorquina respon a la necessitat d’aprofitar l’aigua de pluja. Per a aconseguir-ho, el constructor ha imaginat uns utilíssims i curiosos enllaços de sistemes de desguàs, que juntament amb les cisternes, els aljubs i els pous constitueixen uns elements harmònics de gran personalitat arquitectònica, i les fotos ho il·lustren ben clarament.
La lliçó que ens donen les cases i les casolanes –quin mot tan bonic!– menorquines no pot ser ignorada avui a Catalunya, en les especials circumstàncies que afecten moltes de les nostres àrees rurals: d’una banda, la decadència d’antigues masies, i de l’altra, la recuperació del seu ús per part de ciutadans que hi estableixen una segona residència. Els pagesos que encara hi viuen i els ciutadans que s’hi instal·len tenen la mateixa obligació: no destruir el patrimoni secular.
La destrucció dels elements definidors de l’arquitectura rural es pot produir per aquests dos mecanismes: el pagès modernitza i el ciutadà folkloritza.
Cal fer veure als pagesos que es pot augmentar el confort casolà i que les formes de vida es poden posar al dia, sense renunciar als senyals d’identitat de la masia, com poden ser la disposició de la cuina, la volta de l’escala, els tipus de finestra, etc. Per la seva banda, el ciutadà que “restaura” una masia cal que sigui ben assessorat –i en faci cas– sobre la importància de cadascun dels elements que hi ha trobat, i que la restauració no es proposi la creació del “típic” sinó el respecte del “natural”. Entre la falsa reconstrucció arqueològica i la irresponsable modernització hi ha d’haver una actitud raonable, i potser algú hauria de difondre una documentació bàsica que fos útil per a sensibilitzar arquitectònicament els qui viuen a cada comarca; no es tractaria de redactar un assaig, sinó de proporcionar criteris concrets d’actuació sobre elements, materials, colors, etc.
