Ni distància ni punyetes

M’he hagut de fre­gar els ulls per creure’m que l’escena no era pro­ducte de la meva ima­gi­nació. De fet, he tin­gut l’opor­tu­ni­tat de con­tem­plar-la sense treure-li l’ull de sobre, així que con­firmo sense marge d’error que l’he vist. He obser­vat un moto­rista a la ronda Lito­ral que es des­plaçava de forma per­ma­nent pel mig del car­ril mal­grat, i aquí està la gràcia del tema, que hi havia un trànsit tan dens que els vehi­cles de qua­tre rodes esta­ven la major part del temps atu­rats. He estat a punt de bai­xar la fines­tra del cotxe, apro­fi­tant que el tenia situat just al davant, per pre­gun­tar-li si es tro­bava bé o si aquell com­por­ta­ment era fruit d’un dolor ines­pe­rat que li impe­dia avançar zig­za­gue­jant entre els turis­mes. El cas és que allà seguia ell, avançant a poc a poc quan la resta de cot­xes també ho feien, i atu­rat davant la meva mirada atònita quan ningú no podia pro­gres­sar. Quan creia que estava davant un mira­cle, he entès el quid de la qüestió: a escas­sos metres, dar­rere nos­tre, cir­cu­lava una fur­go­neta de la Guàrdia Urbana que hau­ria cap­tat qual­se­vol imprudència. Ara sí que aposto al negre que no hi ha un sol moto­rista al món que eviti els avançaments inde­guts quan hi ha trànsit dens. M’he arri­bat a pre­gun­tar si és un com­por­ta­ment auto­rit­zat per la DGT i soc una com­pleta igno­rant. Que ja ho entenc, que qui es com­pra una moto, sobre­tot per usar-la en les hores punta per des­plaçar-se a tre­ba­llar, ho fa amb l’única fina­li­tat d’esqui­var les cara­va­nes, i al preu que sigui. Però és que el meu cotxe fa un senyal sonor quan un ele­ment aliè s’acosta a escas­sos mil·límetres i hi ha oca­si­ons que pas­sen tan­tes motos a tocar que sem­bla que algú està recu­pe­rant una de les mítiques ses­si­ons de música màquina a Cha­sis. Ni distància de segu­re­tat ni punye­tes en vina­gre. Dec ser l’única que per­cep massa fina la línia que separa l’habi­li­tat del risc.