La CUP ara fa angúnia

Vaig agafar por, i no em vaig estar d’escriure-ho, quan a finals de setembre la CUP va anunciar que anaven per tancar el procés de reflexió que havien anomenat procés de Garbí. Em va fer l’efecte que el que anunciaven com a novetat és haver decidit treure’s allò que els feia originals com a grup, i que havien anat a fer planxa i pintura de la carrosseria a l’estil dels partits més convencionals i per acostar-se als partits més convencionals. Deia que mentre no veiés clar per on anaven no estaria tranquil, que com a l’àvia Neus m’agrada més boig conegut que savi per conèixer, i que les novetats eren copiades de tots els altres, i que ja veiem on els havien portat, als altres. Ara que ja tenen secretari general, que era una de les novetats que proposaven, i que hem pogut sentir i llegir en àmplies declaracions Non Casadevall, la por no ha marxat i em temo que ens faran passar molta angúnia, que, segons el diccionari, és “el malestar moral produït per la temença d’un esdeveniment desagradable”. Que et digui que “la via del pacte està esgotada”, i que “no hem arribat enlloc” sona bé i et fa aixecar orelles, però ho fa pansir tot al minut u. “El que sí que creiem és que nosaltres, i és una de les coses que planteja el Garbí, hem de comunicar més i millor, i per això marquem una línia comunicativa més clara.” Comunicar més i millor! La mateixa dèria de tots: ells ho fan molt bé, però no ens ho saben explicar. Quina angúnia!