Un partit, no una parròquia

Les implo­si­ons tenen de tot i aca­ben com aca­ben, però, durant el temps en què es pere­grina cap a una nova esta­bi­li­tat, es regira l’immu­ta­ble estat de coses en què s’havia vis­cut, i va prou bé. Hi pen­sava men­tre lle­gia les cròniques de la pre­sen­tació que Xavier Godàs i Nova Esquerra Naci­o­nal varen pro­ta­go­nit­zar dis­sabte. Varen dir que ara volen ser corals. Us sona? Com que han que­dat retra­tats amb el lide­ratge fort de Jun­que­ras, pro­va­ran la cora­li­tat. Just al con­trari que la CUP, com també hem vist aquests dies, que ara sem­bla que més aviat fuig de la direcció coral. Són coses que pas­sen quan, a debat, hi és tot menys les idees, que és una mica el mar de fons en què ens movem. Déu me’n guard que un temps enrere, quan ERC caval­cava unida i eixam­plant la base, cre­guda que totes li ponien i li pon­drien sota el mes­tratge del pre­si­dent Oriol Jun­que­ras, hagues­sis uti­lit­zat una ter­mi­no­lo­gia litúrgica en par­lar d’ells. Ho dic per experiència. Per bé que ho lli­gues­sis i per bé que t’ho fes­sis venir, res inco­mo­dava tant el quar­ter gene­ral repu­blicà (ara escam­pat entre can­di­da­tu­res) com que escri­vis­sis de ser­mons en lloc de dis­cur­sos, tro­nes en lloc de tari­mes i mos­sens en lloc de líders. Pel que es veu, l’empre­nya­menta era tan postissa i la rea­li­tat picava tant que ara són ells els qui fan gala de posar fi a l’aire cape­lla­nesc. “Som un par­tit, no una parròquia”, clama Xavier Godàs. Venen mals temps per als esco­la­nets! O no!