Pretesa longevitat

Des que en vaig fer 60 hi ha una idea que quan l’expresso rebo poques empaties: ens hem tornat molt ambiciosos a complir anys, molts anys, com més millor –s’entén que amb salut, només faltaria–, i en canvi poc reflexius si el barquer passa a recollir algú tot i que ja hagués sumat un grapat de dècades. “Li quedava tant per viure”, “Ens ha deixat massa aviat”... El comentari de traç gruixut no dibuixa què ha fet, si molt o poc, si bo o dolent, si interessant o a estones, si potser íntimament ja en tenia prou. Només valora la cosa matemàtica, com si l’existència fos una cursa on l’objectiu principal és recórrer el major nombre de segments de 365 dies perquè en l’epitafi hi consti una xifra considerable. La meva estimada mare va traspassar amb 82 anys. Llavors em va semblar una temporalitat respectable, més venint del que venia. Per a mi, una campiona. “Era jove per marxar”, va ser el consens general. Per aquestes bones gents, la sort li havia fallat i els meus intents de girar el raonament cap a l’elogi no van servir de gaire. Pregunto: no deu ser que ens hem tornat exageradament ambiciosos? Ens emmirallem –utilitzo aquí incorrectament la primera persona del plural, donat que jo no ho faig– en nonagenaris i centenàries que desafien la biologia sapiens, posant una fe imperiosa en els avenços que albiren i prometen les tres xifres. No assolir els 90 només accepta una lectura: és poc. Doncs no hi estic d’acord. Per donar-hi un bany de realitat, vaig a l’estadística i recordo que el 1900 l’esperança de longevitat rondava les tres dècades –el meu avi, nascut el 1884, es va petar la ràtio i en va fer 98–, i ara supera les vuit. Un salt bàrbar, sí, però no és igual arreu. Al món àrab la mitjana són 71; a les illes del Pacífic, 70; a Nigèria, 54; a Geòrgia, 72, i 70 al Paraguai. Això ho escric des de la ciutat on fins fa poc vivia la dona més vella del planeta, Olot. A mi, malgrat tenir-ne la meitat, el que em surt de dins és agrair a l’univers haver-hi arribat. I quan la barca ve a buscar algú “a deshora”, enmig de les llàgrimes miro de no deixar-me envair per la frustració i ponderar que viure és un miracle, un regal que a mi ja m’han fet. I que, al final, per molt que vulguem estirar el temps, a les alforges d’una vida ben viscuda compta més el com que el què i el quant.