Tribuna
El periodisme modern a l’Ebre
Diumenge passat, 20 d’octubre, Josep Bayerri (Tortosa, 1944) arribà als 80, i jo que el felicito en aquesta postal periodística, ell que, com a membre eminent de la confraria, tantes n’ha fet per a tants diaris, revistes i setmanaris, durant tants anys i en tots els gèneres possibles: notes, gasetilles, breus, articles, reportatges, cròniques, entrevistes, rèpliques i contrarèpliques, cartes al director, peus de foto, titulars, etcètera. En fi, tot el que implica internar-se en l’ofici.
També va ser fundador de periòdics, singularment Ebre-Informes, el 1978, escola inicial de la generació que llavors es formava i que ha anat desembocant, per confluència de diversos mitjans locals i comarcals, en L’Ebre, el pare supracomarcal de la informació, opinió i defensa del conjunt regional del sud de Catalunya.
Tant com tot això, que és una feinada –començada el 1964 a La Vanguardia–, aquest Homenot del Sud va lliurar-se igualment a la política (Assemblea de Catalunya, el 1971; fundador, el 1972, del futur PSC) i al sindicalisme (UGT), al seu ofici d’aparellador urbanista (presidint el col·legi professional de Tortosa durant deu anys), al professorat d’aquesta matèria, a la gestió pedagògica i a la recerca històrica de la seva extensa àrea de referència, de la qual es pot dir –i dic– que és un completíssim coneixedor.
Com que no en tenia prou –i la urgència democràtica collava–, va estar en la primera línia dels treballs per engegar el Congrés de Cultura Catalana (1976-1977), el Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre (1978-1979), amb els tràfecs territorials amb el president Tarradellas, i la seva col·laboració, el 1983, amb la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, fruit de la qual va sorgir el seu llibre Les Terres de l’Ebre, encara un futur? (Cooperativa Gràfica Dertosense, Tortosa, 1985). Simultàniament, la seva participació com a regidor a l’Ajuntament de Tortosa, la direcció del primer pla estratègic de les Terres de l’Ebre i, en aquest context, la creació de l’Idece (Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre).
Tot això conforma un extens corpus memorialístic que Bayerri té escrit i que, de moment, es manté inèdit. Ara que tant es parla de memòria democràtica, seria bo, per no perdre-la, que algú s’interessés per publicar-lo. Amb tot, fa dos anys, el 2022, Onada Edicions, de Benicarló, va editar-li Les riberes catalanes de l’Ebre, un plec de cròniques publicades a La Vanguardia, el 1969, traduïdes al català per ell mateix i completades, també per ell cinquanta anys després, amb els canvis esdevinguts en tots els aspectes: geografia, economia, demografia, política, cultura, etcètera. Un volum d’indispensable lectura per a tothom.
Ha estat la veu de l’Ebre a la resta de Catalunya i un impulsor de la premsa comarcal a tot el país, però res de tot això no l’hi han posat fàcil, sobretot en el camp polític, quan el seu pensament i accions avançades s’han vist sovint torpedinades per les direccions centrals i regionals del partit que justament havia contribuït en gran manera a fundar, les quals, en el moment de la fusió del PSC amb el PSOE, veien com l’inquiet tortosí els podia aigualir la jugada. I el van apartar, com altres partits van fer amb els seus contestataris.
Aquella Època va ser de les més amargues de la seva vida, i ell mateix em contava com, davant de casa seva, a l’avinguda de la Generalitat, a tocar del riu, l’històric sindicalista i diputat socialista pagès Pep Jai, del Vendrell, li mostrava la seva solidaritat política, lamentant que se l’apartés d’aquella manera. Jo sé alguna cosa de tot això, perquè en aquells anys també creia que l’empenta socialista inicial (amb el Moviment Socialista de Catalunya, iniciat el 1945 per Josep Rovira i continuat per Joan Reventós amb Convergència Socialista de Catalunya) no tindria la fi que ha tingut, en part deguda al que es cuinà, en la transició, quan Felipe González –degudament orientat per l’SPD alemany i pel Departament d’Estat americà– en un acte al Ritz de Barcelona, el 1978, va desmarcar-se de l’anàlisi marxista de la realitat.
Començava una nova etapa del capitalisme mundial, a la qual el socialisme hegemònic espanyol, depurats els elements més combatius, arrossegà el moviment català. Bayerri s’hi resistí, fidel a l’emancipació del món obrer.
