Aprenentatges inútils

Quan es parla d’adaptar els currículums escolars als nous temps i a noves maneres d’aprendre sovint s’acaba titllant alguns coneixements d’inútils o de poc necessaris, si es vol suavitzar la sentència. Només cal fixar-se en els debats que genera l’assignatura d’història de la filosofia i el paper que ha de tenir en els programes de formació. I ja no parlem de l’exercici de la memòria. Certament memoritzar per no aprendre té poc recorregut a la vida, però els exercicis per entrenar la memòria són una altra cosa. Deu ser que ens hem entestat tots plegats que tot sigui immediat i tingui efectes pràctics i sense esperes. Confesso que passats els anys seria incapaç de traduir del llatí una sola frase de les obres de Virgili, Horaci o Ovidi. Ja fa unes quantes dècades d’aquells exercicis i de fet aleshores ja érem quatre gats a classe. Tampoc no podria resoldre una integral i ni tan sols recordo per a què serveixen, tot i que en aquell moment em divertien, segurament perquè un professor amb molts recursos pedagògics i bones dosis d’ironia que era capaç d’explicar conceptes matemàtics amb símils culinaris em va ajudar a apreciar aquells coneixements. Si faig balanç puc arribar a la conclusió que tot allò no m’ha fet servei i per tant va ser inútil. No sé què en diria en David Bueno, que d’això dels mecanismes del cervell i l’aprenentatge en sap un niu, però em decanto per pensar que no importa si no recordem allò que un dia ens va costar tan d’esforç d’aprendre, potser només ens donava perspectiva i ens ajudava a encarar nous reptes. Potser és que aprendre és això.